De fet, tot i no ser filòleg, puc constatar, sense massa dificultats, com la llengua i cultura catalanes s’estan llatinitzant. I ara preguntareu què és això de la llatinització del català… Molt fàcil. Tots els professors i professores que he tingut sempre m’havien explicat que el llatí, amb el pas del temps, va esdevenir una llengua de cultura només apta per ésser entesa i utilitzada per les classes dirigents i cultes de la societat romana. És a dir, es va convertir en una llengua que només feien servir l’administració romana, els escriptors i poetes i les universitats. La resta de la població ni la feia servir perquè no l’entenia ni en sabia un borral d’escriure-la i parlar-la. Aquest procés de divorci entre la llengua culta i la llengua popular, juntament amb el procés de desmembrament de l’imperi, va donar lloc a d’altres llengües completament diverses de l’original. De fet, es va produir un procés de substitució lingüística que feu desaparèixer la llengua mare. Sens dubte, aquest procés fou lent però continu i es completà amb la desaparició del llatí com a llengua d’ús. Precisament algun d’aquests aspectes són els que ja constato que succeeixen amb la llengua catalana.
Els exemples són innombrables i només sortint al carrer es copsa que la situació de llatinització és, pràcticament, irreverssible.
Si hom va a un restaurant qualsevol segurament, si no és que sigui a l’àrea metropolitana de Barcelona, trobarà la carta escrita en català – més o menys correcte -. Per tant, el primer pas hi serà… el segon serà ja força complicat perquè caldrà traduir tot allò que es troba a la carta al cambrer o cambrera que no tindrà ni el més mínim coneixement (ni moltes vegades voluntat) de la llengua en la qual es troba escrita la carta.
El mateix succeeix si hom va a qualsevol botiga a comprar… Potser – si té sort – trobarà els productes anunciats en un – lingüísticament miserable – català. Si ha de parlar amb la persona que l’atèn no podrà referir-se a la peça de roba en llengua catalana perquè, de ben segur, qui l’atèn no en sap ni un borrall i no l’entendrà.
Si hom va a buscar un bitllet de tren, segurament, en les pantalles trobarà escrita la destinació en català – maldestre i ple d’errors – però si intenta demanar-li la mateixa destinació al venedor de bitllets no l’entendrà i haurà de traduir-la a la llengua d’ús – el castellà -.
Si va a l’administració, això sí només a la de la Generalitat, trobarà els impresos escrits en català i amb sort podran antendre’l en la seva llengua. Una cosa ben diferent és que rebi la resposta amb un català mínimament decent perquè qui l’escriu tampoc en sap un borrall.
Si hom intenta estudiar alguna cosa es trobarà que, majoritàriament, no ho podrà fer en la llengua en extinció fonamentalment perquè ja poca gent la sap utilitzar, només una determinada elit la fa servir i cada vegada aquesta elit es redueix més de manera que, segurament, ho haurà de der en la llengua d’ús – el castellà -.
Aquests són uns exemples que denoten com la llengua catalana es troba es un procés de llatinització "exprés", existeix però ningú l’utilitza. Recordeu que el llatí també existia però tampoc el feia servir ningú? no us recorda quelcom això?
Bé, després d’aquestes reflexions dominicals el que més em dol és que la llatinització del català és un fenomen que, per desgràcia, és ja irreverssible… com la seva mort.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!