El dret del consum des de Girona

Som divendres. Per fi arriba el cap de setmana… un bell cap de setmana en el qual no hauré de fer servir cap tipus de servei de Renfe ni d’Adif.

Però abans que succeeixi això, malauradament, encara he d’anar i tornar de Barcelona. Arribo a l’estació a les 7.10 hores per afagar “l’andròmina” que m’hi ha de portar. Com que he arribat un xic massa aviat m’assec als bancs de l’estació. Tot seguit una veu angelical de megafonia informa que: “Atesa la conflictivitat laboral dels maquinistes els trens poden patir demores en el seu recorregut, si us plau, adreceu-vos a l’oficina d’atenció al client”. Primer de tot, al·lucino… el missatge en qüestió l’han dit en català… – després de 30 anys se n’han adonat que existeix… – però bé, després d’aquesta fruïció passatgera m’atanso a l’oficina d’atenció al client on m’informen que el concepte de conflictivitat laboral no deixa de ser una vaga (és preciós com en aquest país s’inventen nous conceptes… de transvassament en diuen captació temporal i de vaga en diuen conflictivitat laboral…). Em donen un paper fotocopiat on apareixen els trens que a causa de la conflictivitat laboral esmentada no funcionaran. Com no podia ser de cap altra manera el tren que he d’agafar de tornada no prestarà servei… En definitiva, que m’hauré d’esperar al tren posterior mitja hora més tard.

Després de la jornada laboral en dirigeixo a l’estació de Sants per agafar l’altra “andròmina” que m’ha de dur a casa. Normalment agafo el tren al baixador/pujador de Passeig de Gràcia (em nego a qualificar Passeig de Gràcia com una estació…) però com que sé que el tren anterior no ha funcionat i fa més d’una hora que no ha passat cap tren ràpid en direcció Girona, opto per no jugar-me-la. En efecte, tenia tot la raó, la quantitat de gent que espera l'”andròmina” en qüestió fa por. Per la quantitat de gent que l’espera constato que ja hi haurà gent dreta a Sants mateix. Després de poder pujar amb alguna empenta provocada per la recerca ferotge d’un seient aconsegueixo seure. He tingut sort perquè al cap de 2 minuts ja hi ha ha una filera de persones dretes al vagó. Sortim de Sants sense aire condicionat i amb la camisa que se m’enganxa com el paper de les magdalenes. Arribem a Passeig de Gràcia i la situació es desborda… corredisses de gent buscant desesperadament seient que, malauradament, ja no trobaran. El tren s’emplena més i més i ara hi ha unes 30 persones dretes al mig del vagó. L’aire condicionat continua sense funcionar o si ho fa o fa incorrectament de manera que la sensació d’ofec és cada cop més palesa. Arribem al Clot i ja no pot pujar cap més persona si no és que ens volem convertir en un tren com els que circulen per l’Índia… Ja us podeu imaginar com és d’agradable el viatge, entre que l’aire condicionat no funciona bé i la camisa ja forma part integrant del teu cos (i potser ànima) i la quantitat de gent  que hi ha dins del vagó que fa cara de pomes agres (més que agres jo diria que podrides…).

En definitiva, una manera molt bonica de començar el cap de setmana… però bé, com a mínim, durant dos dies no hauré de posar els peus a cap “andròmina” de la Renfe ni a cap local de l’Adif… Això sí que és vida!!!!.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!