Encara no hem après
Molts discursos, moltes intencions però crec que la majoria de catalans estem, en major o menor grau, cansats sinó farts o decebuts, i de segur desconcertats. Els uns i els altres, dels uns i dels altres. I veient els plantejaments en campanya encara més. I un es pregunta, s’ha après alguna cosa de tot el que hem viscut aquests darrers anys?
A l’independentisme, ja sigui a través de la presó o de l’exili, es va descobrir que anar de farol o dependre de suports internacionals podia encallar-ho tot, i que des de l’estat o des de les clavegueres es podien transgredir els drets més fonamentals, els principis parlamentaris, la imparcialitat judicial i emprar fàcilment fake-news a través dels mitjans, tot pel bé de la sagrada pàtria, unint nacionalistes espanyols d’esquerra, de dreta i d’extrema dreta. I que els mecanismes del poder de l’estat eren suficients i es podien usar fins on calgués. També que la violència, provocada per les clavegueres o fanàtics d’un i l’altre costat, podia afectar decididament l’evolució del procés i un recolzament majoritari necessari.
L’unionisme també ha descobert que, encenent el patriotisme, a qui més beneficia és l’extrema dreta i fàcilment comporta la pèrdua de poder de tots els altres, atorgant-los, a més, el paper d’arbitratge. Recordant també que l’esquerra espanyola no pot gestionar el poder sense els “nacionalistes perifèrics”. I que mentre es mantingui el status-quo, no hi ha cap necessitat de plantejar o buscar una solució real, perquè ningú vol ser menys espanyolista que l’altre. Que és dur descobrir que potser no s’està en un país tant plenament democràtic com s’havia fet creure i que el compliment de drets ha de començar pel mateix estat . I que és fàcil promoure sortides fictícies d’empreses o proclamar la pèrdua de pes econòmic oblidant la contínua desinversió de l’estat. Fins i tot que, amb fragmentació independentista, es pot dir que es guanyen eleccions, però sense majoria ni opcions de govern.
Els que no es decanten o volen una evolució del model, que eren molts però que la polarització va reduir notablement amb l’independentisme i l’espanyolisme, es pregunten si tanta moguda i odis, d’un costat o de l’altre, els permetran mediar o aportar cap alternativa intermèdia. I també si l’estat té suficient capacitat, cintura i lideratge d’alt nivell per afrontar les causes i solucions de la situació de forma democràtica i acordada. Fer neteja i reformar tanta porqueria (corrupció, clavegueres policials, parcialitat judicial, politització a l’exèrcit, etc) i recuperar unes reformes que han passat a la història cobertes pels discursos despreciant els altres.
I la realitat es que es manté l’equilibri a favor o en contra de la independència i que, de l’evolució d’aquest equilibri, en pot dependre el futur del procés i del país.És diria però que no s’ha après, que sense unió o estratègia conjunta política i civil, la independència és impossible si no hi ha prou base social. I que la fantasia màgica no només ha d’aprendre a gestionar la post-declaració sinó també considerar el frontisme i la violència en que fàcilment deriva o es provoca en una desobediència civil. I que els enfrontaments continuats comporten incertesa, probresa, culpabilització mútua i insatisfacció generalitzada de la població, per molta coherència ideològica que hi hagi.
I no s’ha après ni reconegut, des dels seus impulsors, que l’unionisme ha usat el poder per reinterpretar, recentralitzar, discriminar en recursos i decidir redefint allò que les lleis no deien. I que mai s’atraurà la població que va optar per la independència sense afrontar la causes que la varen fer sorgir, reconeixent els errors d’origen en decisions d’alts organismes de l’estat i reformant aquest estat. I que es prefereix atraure votants amb anticatalanisme que buscar solucions que facilitin la comprensió mútua, cosa que difícilment farà evolucionar l’empat tècnic entre bàndols, centrant l’enfrontament entre qui lidera cada bàndol.
Tampoc sembla tenir-se present els factors de situació que poden derivar en un desbloqueig de majories o transformació de situació. Possiblement les sentències europees, del TEDH i del TJUE, poden ser claus per activar-ho, per evidència i vergonya internacional. I d’aquí iniciar una transformació cap a una democràcia real a l’estat, molt qüestionable en compliment de drets fonamentals. Un altre factor podria ser l’increment de la repressió, la manipulació del poder i la polarització, que potser hi ha qui li agradaria incentivar per desestabilitzar el sistema, encara que sigui a costa de violència. I un darrer podria ser que, cada vegada més, la cituadania es senti cansada i decebuda de les falses expectatives, incompliments i travetes mútues dels propis polítics.
A Catalunya, des de la societat civil crec que es va optar per la independència com opció per viure en una democràcia real, amb una justícia efectiva i disposant dels propis recursos pel benefici de la gent, amb capacitat per fer una política social, cultural i mediambiental integradora i sostenible. Sobretot perquè s’havia demostrat àmpliament amb fets que a través d’Espanya no es veia factible. També crec que som molts els que encara creiem que el pes de la realitat, la veracitat de les paraules i la coherètncia entre paraules i fets. I que la honestedat, el suport mutu i la visió innovadora són forces transformadores. Arribats a aquest punt un es planteja si realment hem aprés, si els polítics han aprés i si el país ha aprés. També com continuar o replantejar aquest procés per assolir el propòsit plantejat.
J.M. Costa