Jaume Sastre. Vaga de fam (08.05-14-16.06.14)

La vaga de fam de Jaume Sastre va acabar de la millor manera possible per tres motius fonamentals. El primer, que el mateix Sastre va saber escoltar la seva família, els seus amics i els seus metges i va entendre que dilluns era el moment d’interrompre la vaga abans de prendre encara més mal del que ja havia pres. De fet, alguns feia dies que creuàvem els dits perquè prengués aquesta decisió: l’endemà del diumenge 8 d’aquest mes, després que milers de ciutadans de les Balears encenguessin espelmes per ell mentre el president Bauzá es dedicava a gesticular al costat de la infanta Helena a la final de Roland Garros amb un capellet ridícul al cap, alguns pensàvem que havia arribat l’hora que Jaume Sastre tornés a la vida activa. No va ser així, i la dura i notòria depauperació que el seu estat de salut va sofrir durant la setmana passada ens va fer patir de bon de veres. Al final, Sastre ha dut la seva protesta fins a una marca certament profètica: quaranta dies i quaranta nits que el seu amfitrió a Sa Casa Llarga, el sacerdot i poeta Jaume Santandreu, sabrà ponderar com es mereixen. N’esperem amb ganes la teva crònica, Santandreu. I no et llevis mèrits en aquesta història, perquè, com en tantes altres, en tens i molts.

Com també en tenen els milers de persones que han donat suport a Jaume Sastre durant aquesta Quaresma diabòlica. Un servidor ha d’admetre l’error d’interpretació que va cometre al començament de la vaga: vaig pensar que seria un gest massa extrem, que podria dividir el col·lectiu dels docents de les Balears entre partidaris i detractors d’aquesta protesta. Justament al contrari dels meus recels, el que ha succeït és que la vaga de fam ha tingut un fort efecte cohesionador, no tan sols entre els mestres i professors illencs sinó entre capes de la ciutadania illenca i catalana que difícilment s’haurien posat d’acord entre elles si no hagués estat amb motiu d’una situació límit com aquesta. Catalans, valencians i mallorquins de totes les edats, sobiranistes de tota la vida i de darrera fornada, autoritats eclesiàstiques i fins i tot noms importants del PP balear han tornat a trobar un punt de trobada sòlid entorn de la reivindicació de l’ensenyament de qualitat, públic i en català que el president Bauzá rebutja i que Jaume Sastre ha sabut representar dignament amb la seva protesta.

I el tercer motiu, i no menys important que els anteriors: com va dir el cantautor i amic de Sastre Biel Majoral, aquesta vaga ha servit per posar en evidència no tan sols la manera de governar, sinó també de ser, del president Bauzá i els seus llepes. Fer cas omís d’algú que es juga la vida per expressar una discrepància amb ells, i no donar cap més resposta que la que va evacuar el diputat al Congrés Miquel Ramis (un home que difícilment s’hauria de poder mirar als matins al mirall) sobre un suposat xantatge, ho diu tot sobre aquests governants. No són només polítics mediocres, també són persones de molt baixa estofa. I no se’n diu xantatge, se’n diu diàleg.