Jaume Sastre. Vaga de fam (08.05-14-16.06.14)

Carta a Jaume Sastre Font de Joan Melià Garí, doctor en filologia catalana, sociolingüista, Director General de Política Lingüística de les Illes Balears (1999-2003). Ha estat reconegut amb el Premi Joan Estelrich de periodisme, l’Emili Darder de l’OCB i el Pompeu Fabra (2014) per la difusió de la llengua catalana.

La força de la convicció

Amb la vaga de fam has aconseguit molt, Jaume. Molt més del que alguns ens podíem imaginar quan la vares començar.
No has fet que el president es rebaixi (deuen pensar ell i el seu entorn) a parlar amb els docents. Uns docents que, precisament, volen evitar la degradació del sistema escolar i que desitgen participar en la construcció d’un ensenyament tan positiu per als alumnes i per al conjunt de la societat com sigui possible. Probablement no els vol rebre, ni els rebrà mai, perquè no hi ha cap argument creïble on pugui fonamentar les seves decisions quan les ha de justificar davant persones preocupades per la millora de l’escola i assabentades de com funciona. Deu trobar que, aquestes situacions, se les ha d’empassar la consellera, que per això la nomenà, supòs.

No ho has aconseguit, és cert. Però, si ho haguessis fet, segurament no n’hauríem pogut treure tant de profit com ara. Has aconseguir aplegar al teu voltant, i al voltant de la teva causa, voluntats de tot arreu i de característiques molt diverses, que haurien d’aprendre a convergir quan comparteixen objectius comuns. A més, has fet possible que afloràs netament el perfil del nostre principal dirigent provincial.

¿Quina classe d’entranyes ha de tenir una persona —per molt honorable que sigui el tractament protocol·lari que li correspon— que no es commou davant una altra que duu quasi quaranta dies de vaga de fam a l’espera d’un gest seu i que ja ha posat en perill seriós la seva salut? Quaranta dies, que és el temps que va durar el Diluvi Universal o el temps que va dejunar (només dejunar) Jesús al desert. Si qualcú demostra tanta convicció que adopta, fins i tot, una mesura tan radical com iniciar i mantenir una vaga de fam durant tant de temps, faria pensar a qualsevol persona, amb un mínim de seny, que és ben possible que tengui una part de raó. Potser petita, però suficient perquè sigui escoltada perquè, a part de respondre a la demanda que fa, ens pot ajudar a conèixer més bé la realitat i, en conseqüència, a millorar les nostres decisions sobre el tema en qüestió si ens correspon adoptar-ne. ¿Què no hauríem de fer, si el motiu d’aquesta persona coincideix amb la voluntat majoritària dels sectors implicats amb la comunitat afectada (en aquest cas, l’escolar) i els especialistes del tema i, d’altra banda, vehicula el parer de més de cent mil ciutadans que surten al carrer per a defensar-ho? Ja no es tractaria d’un acte solament de caràcter humanitari, com podria ser en molts altres casos, sinó d’intel·ligència política i de convicció democràtica. Qui no en fa cas, sobretot quan s’hi sumen tots aquestes factors, només pot ser considerat un irresponsable de conductes viscerals, del qual no convé estar prop.

De la teva coratjosa acció, tots —o gairebé tots— en podrem treure molt de profit. Ell no s’ha mogut però ha servit per demostrar a quina classe de persona (o persones), tant pel caire humà com pel polític, vàrem encarregar la direcció política de la nostra comunitat. Als qui mai no l’hauríem volgut, ens ha demostrat que és pitjor que no pensàvem. I, esper, que als qui el consideraven la millor opció per a aquest encàrrec els hagi demostrat que no es mereixia la seva confiança. Si això és així, haurà estat el millor servei possible de la teva protesta. Ja has vençut i, també—més important encara—, has convençut del que podem esperar d’un president —que en prenguin nota els més propers— i d’un govern com el que ens toca patir a tots plegats.

Joan Melià