Bloc de Jaume Lloret de S.

Gràcies Eva i Xel.lo. Moltíssimes gràcies per haver-me convidat a parlar-los del Fuster que vaig conéixer als  vostres alumnes de cinquè. Gràcies. Hora i mitja, ahir , dia 16, des de les 15.30 fins a les 17 hores. No ho oblidaré mai. Admirable el comportament i l’interès dels nanos. Em fregiren a preguntes. Per moments em vaig sentir acorralat : mèrit enorme de l’auditori. Preguntes com aquestes vaig tenir que contestar:
Fuster li semblava a sa mare? A quina edat començà a escriure? Quin va ser el primer llibre que publicà? com era de caràcter ? Era orgullós? amable? Li agradava fer vida social? Era un home elegant? Estimava els animalets? De què estava malalt? Feia cas del que li recomanaves ? Fumava molt? Per què no deixà de fumar? Estava casat amb una dona ? Per què li posaren bombes? De qué parlaveu quan es reunien en sa casa? Fins a quina hora de la nit vos quedaveu xerrant ? Per què consideres que és important el llibre “Nosaltres els valencians”? etc.etc.
No sé si hauré estat capaç de que entengueren que era un veí més del nostre poble, un home de carn i d’ossos, que, com ells.  també  habia estat infant i xiquet com ells ho eren ara, després adlescent, que tenia la seua quadrilla d’amiguets i d’amics, i que un bon dia s’havia fet home, com tots imperfecte amb  xicotets defectes i grans virtuts, però honest i digne, que estimava tant Sueca que ací va viure i ací va morir, en resum que fou tot un CRACK (utlitzant la terminologia futbolística) d’escriptor que ens ha fet obrir els ulls, ens ha recatat de la foscor, ens ha ensenyat a ser tolerants, a amar la llibertat, i a entendre la necessitat que tenim com a valencians d’ estimar el nostre poble, el nostre País i el deure de treballar per a que en un futur el nostre poble siga un poble madur, adult, responsable, un País que voldriem dret i fet, com diguem habitualment: “un País com Déu mana”.
Gràcies nanos. Enhorabona a vosaltres i a les vostres professores. Vosaltres, no jo, foreu ahir, i espere que sempre, els protagonistes. Fuster m’haguera dit: “Xé, cristo, mira que tens barra i eres pelma !! ¿ i no t’han pegat una patà al cul i tant tirat d’allí només t’han vist entrar? No saps que els xiquets, a eixa edat el que volen es divertir-se, jugar, parlar de les seues coses, donar-li puntapeus a la pilota, etc. i no que vages allí a pegar-los un passó contant-los romanços i menys agafant-me a mi com a excusa”? I jo li contestaria: Ho sent Joan, però ja no te remei, el que està fet ja està fet !!
 Un bes a tots. Gràcies, gràcies, moltes gràcies i enhorabona. Vosaltres, nanos, i les vostres mestres si que sou un vertader CRACK. “Chapeau” !!.