22 de juny de 2012
General
2 comentaris

Homenatge a Joan Fuster. Discurs de Jaume Lloret en la presentació a Sueca de ?Nosaltres els fusterians? . Sueca, 21 de Juny, 20 anys de la desaparició del Fuster, 60 de la publicació del ?Nosaltres els valencians?

Homenatge a Joan Fuster.
                                           “El nostre Manifest”
          Amics fusterians, coneguts ex-fusterians, – no seré jo qui desvetlle “quina 
mosca els ha picat” per convertir-se en “ex” – i públic curiós que encara no heu 
perdut  la virginitat política, i pertant l’esperança, abans que res: moltes gràcies
 per haver vingut a escoltar i participar en aquest acte, necessari i oportú, de 
reivindicació de la persona i l’obra de l’intel.lectual valencià dels Països
Catalans més agut, lúcid, àcid, antidogmàtic i honest que, per xamba genètica o 
no, visquè entre nosaltres – apassionadament, encara que ell, de manera irònica, 
“aforismaria” que ho feu de la mateixa manera que va morir: sense ganes – des 
del primer fins a l’últim terç del segle XX.
           I gràcies, especialment , als amics que conformeu el col.lecitu “Nosaltres 
els fusterians” per haver dipositat en mi la vostra confiança atorgant-me l’honor 
de presentar , ací a Sueca, aquest acte d’ homenatge a Joan Fuster i de 
compromís amb els plantejaments “històrico-polítics” , que el nostre homenot 
ens “regalà” , relacionats amb el present i futur del País Valencià.
          Cada dia que passa es fa més evident què, com ell afirmava, el País 
Valencià “serà d’esquerres o no serà” i que els Països Catalans es salvaran tots 
plegats o tots plegats s’enfonsaran – ens enfonsaran – , i no cal que ens vinguen 
amb “monsergues” de denominació perquè ningú, encara, ha estat capaç de 
resoldre la “qüestió de noms” amb un altre més apropiat i útil.
           Permeteu-me, amics, citar i comentar algunes reflexions fusterianes que
 podeu trobar a la col.lecció d’assajos “Punts de meditació – dubtes sobre la 
transició”–
            A l’assaig La dificultad de ser polític escrivia el Fuster:
Jo no sóc un “politic” nat. Ja m’ho deia el senyor Pla, de Palafrugell: “Vosté menja poc i és antipàtic; no podrà ser un bon polític.”. Menge poc i sóc antipàtic: d’acord. Però quan els “polítics” mengen molt i són simpàtics, algú paga el comte. El “poble”.
El “poble” en general, i el seu “poble” en particular, és el que realment 
preocupava el nostre païsà :
            “No tinc altra autoritat que aquesta: la d’haver-me apassionat fins a l’obsessió per la vida i el destí del meu poble.”
      ens dirà a la introducció del “Nosaltres els valencians”, on unes línees abans 
, feia el següent comentari:
           “la veritat – els fets constatables i explícits –, un cop delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment. Per dir-ho abusant de la terminologia d’un il.lustre barbut: “explicar” serà una invitació a “transformar”. Es “transformar” el que ens interessa.
           Apareix, doncs, ja en la seua introducció al “Nosaltres” la referència a 
“l’il.lustre barbut”.
           No cal, crec, especificar, ara i ací, a quin barbut es referia perquè no tinc 
cap dubte que vosaltres que m’scolteu ben bé que ho haureu endevinat. La seua 
reflexió em motivà aquest comentari:
          Rellegint el “Nosaltres” a l’ombra d’una olivera, aïllat de ” la voz de su amo”– premsa/ràdio/telenoticies/:espanyoles/catalanes– em ratifique en la meua opinió què Fuster no hagués pogut parir una obra tant singular, encertada, impactant , i perdurable , sense haver ingerit i digerit prèviament una bona dosi d'”El Manifest” i haver-se apuntat al col.lectiu d’adictes al Materialisme Històric
          Identifique l’objectiu del “Nosaltres els valencians”, pel que fa referència 
al conjunt del País Valencià, amb el d’ “EL Manifest” respecte a l’alliberament 
dels “oprimits” , i per això m’he atrevit a qualificar “El nosaltres” com “El nostre
 manifest”. I en donaré unes justificacions tretes de la lectura d’alguns dels 
assajos del llibre ja esmentat “Punts de Meditació”.
              A l’assaig Politica valenciana el Fuster escriu:
            “Perquè ¿ el PSOE és “esquerra”? ¿Ho és el PC?…Jo em pense a mi mateix com un “lliberal”, i me’ls trobe a la meua dreta. No vull entrar en la qüestió teòrica. Un lliberal avui ha de ser marxista. I resulta que el senyor González té por de Marx, i el senyor Carrillo té por de Lenin. Son burros”
               En un altre , Reflexions fora de temps, comenta:
             “He tornat a llegir, una mica a l’atzar, uns quants papers de Karl Marx i alguna cosa – ja més triada – de l’escolàstica marxista. Ho he fet per motius que no és del cas explicar, i, he de confessar-ho, amb una certa angúnia. La circumspecció, o potser aprensió, amb què quasi tothom avui es mira l’obra del fundador del “socialisme científic”, em fa realment pena, i més encara quan l’observe en gent que, per militància politica i social, hauria de dedicar-li almenys la fidelitat que solen acordar a un “clàssic”….I això que jo no sóc, ni ho he estat mai, un marxista de comunió diària. Ni tan sols un marxià, si val el matís…Els “dogmàtics” de fa uns quants anys se’ns han convertit en…Bé: ni ells mateixos ho saben” .
              Arrel d’aquest comentari fusterià jo m’atreviria a afegir:
              Els dogmàtics fusterians de fa uns quants anys se’ns han convertit en…Bé : però ells i nosaltres sí que ho sabem en què !!”
              A les pàgines d’Ara m’agradaria escriure, podem llegir:
            “El problema és ¿què és una nació?¿Només la “consciència de nació”? Una “classe, ¿és només una “consciència de classe”?. Jo no diré que sí ni que no. No sóc especialista en la matèria. Si el proletariat dels EEUU, pose per cas, no té “consciencia de classe” (i no en té) ¿per això deixa de ser “proletariat”? Ës clar que jo sóc una mica tossut en les meues lectures, i pense encara en el “Manifest”. El “Manifest”és un paper gloriosament perfecte…”
              Aquestes reflexions del nostre intel.lectual, i moltes més que en podriem
 trobar i analitzar, ens adverteixen què la “renúncia” al marxisme, al Manifest 
en concret, aboca les “esquerres” a la desorientació, al desgavell, i deixa 
absoluta i definitivament en mans de la dreta l’hegemonia politico-econòmica. 
De la mateixa manera , el rebuig o renúncia al “Nostre manifest”, al
fusterianisme, als arguments i propostes del “Nosaltres els valencians” ensorra 
de manera definitiva la possiblitat de construcció del País Valencià i de retruc la 
dels Països Catalans, perquè deixa el nostre futur com a poble també en mans
 de la dreta.
               Per si ens queda algún dubte a L’anècdota d’enguany” escrivia:
                “Felipe González ha deixat de ser marxista, i ja no entén res. Quan el PSOE ha abandonat la noció i la praxi de la “lluita de classes”¿quina diferència presenta enfront d’UCD? Són tots iguals.
               Aleshores cal preguntar-nos : si s’abandona el fusterianisme ¿què ens 
queda sinó el “regionalismo bien entendido” ? Perquè , es vulga o no, per molt 
que ho disfressen els “ex” i els “anti” acabaran mostrant les vergonyes perquè 
 “la mona aunque se vista de seda mona se queda”.
               Finalment, i en açò acabe, en la nota inicial que apareix al Diari 
fusterià , datat l’any 1957, Divendres, 22 Febrer, Sueca. Fuster ens recorda, en 
francés, el que l’Ignazio Silone li digué un bon dia al Palmiro Togliatti:
               Tradueixc: “La lluita final, li he dit al Togliatti, serà entre els comunistes i els ex.comunistes”
               Pel que respecta al País Valencià, i més en concret als Països Catalans, 
a la marxa que anem, podriem acceptar, parodiant Silone, que la lluita final serà entre “fusterians” i “ex-fusterians”.
               Quan tots els mals d’aquest País li’ls estaven carregant al Fuster , al 
que donaven definitivament per equivocat i obsolet, mort, la crisi politco-
econòmica actual, junt al desencís de la “Transició” i el “chupa-chup” o “pirulí” 
de democràcia (paraules del Fuster) que ens han venut, ha fet reviscolar els seus
 arguments i la seua exemplar actitud insubornable. Estem en condicions 
d’assegurar què , avui, el pensament fusterià està ben vigent i té més 
força que mai perque de fet, al igual que , “ells”, s’havien afanyat a desterrar 
definitivament el marxisme mentre es treien de la màniga allò de la fi de la 
història  (i ara el marxisme torna novament a impregnar decissivament la 
societat),  s’havia posat també punt i final al pensament fusterià sense cap 
alternativa històricament raonable i raonada. Per tot això el seu pensament, el 
fusterià, ha tornat progressivament  amb força  ja imparable perque cada dia 
que passa en som més qui estem convençuts que les seus tesis obrin l’únic camí 
possible perque pugam reeixir com a poble construïnt un País Valencià lliure i 
socialista que per necessitat s’ha de realitzar dintre del marc polític dels Països
Catalans.
Moltes gràcies, i bona nit. Tenen la paraula…
                                                                          jaume lloret

  1. no pot quedar-se sols ací, l’enllace a la pàgina de facebook de “Nosaltres, els fusterians”.

    Gràcies per fer millor l’acte d’ahir.

    Anna

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!