La bona prosa
Amb aquest sol de carrer, puc dir ai i ei i oi. Estic prim, ho sé, però el so surt cada matí i el saxòfon amb les mamballetes em desperten com una simfonia lenta. En Vermell Petit quan balla, sepre ho fa amb el saxo. L’aigua corre tranquil·lament per la banyera i s’escorre pels clivells del meu cos. Podria ajuntar els llavis i fer sonors estranys, però quan m’afait de res serveix l’estètica. La veïnada comença a cridar. Avui també. Com si només visqués ella a l’edifici.
De sobte, el sol de carrer s’amaga i els núvols ocupen tot el matí. És meravellós un dia així. Els pèls em tremolen, però no passa res. Podria ser a Londres, però no. En sortir de casa, agafaré el tren que m’allunyarà de l’estació i em portarà cap a l’infinit. Cada dia la mateixa rutina.
Ja ha arribat la fosca de la nit. M’agradaria allargar el braç, alçar el dit i tocar la lluna, tan alta i tan inaccessible. Els estels es mourien a ritme de jazz i una sèrie de paraules sortirien del meu espai per volar entre planetes. Tothom xiularia, fins i tot els plutonians.
Madò Angelina ja no vol parlar amb mi. De tant en tant, surt al balcó i escridassa els pobres nois de la pizzeria. Ella, que va lluitar a la revolució, no suporta aquesta ferum enemiga. Madò Angelina és la mare de tots els fills de sa mare que beuen cocacola, ballen, pixen, diuen ou i arri, sí i no, i es deixen immacular per àngels del setè cel, a la deriva d’aquest univers estrambòtic i milionari, publicitari i daltònic, pornogràfic i esotèric, però, això sí, sense cap TV3 a la vista. No et preocupis per mi, madò Angelina, jo ja em sé desviure tot sol. Si vols agrair-me tot el que faig per tu, dóna’m quatre miserables monedes, si no t’oblides del valor dels diners. SI no em vols pagar, pots fer-ho mirant la lluna amb uns ulls amorosos i pensant en veu alta, que tot això sempre està ben vist.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!