Des de l´Antic Egipte, fins a Vicent Andrés Estelles, la poesia ha parlat dels menjars i els vins.
Poesia i menjarVERSOS COMESTIBLESDes de l’ Edat Mitjana, en la literatura catalana- i en d’ altres, és clar, però aquí ens centrarem en aquesta- la poesia també s’ ha endinsat en els temes del menjar i el beure. En general es tracta d’ al.lusions a determinats plats, o metàfores relacionades amb al vi,o, simplement, amb cites de menjars i begudes.Abans hem de citar dues tradicions poètiques que tenen lloc a l´espai dels futurs Països Catalans (i d’ Occitània), si bé, si bé practicades en altres dues llengües. Els referim als poetes d’ Al-Andalus, que escrivien en àrab i alguns dels més brillants dels quals pertanyin al nostre àmbit nacional, sigui Eivissa o València- com Muhammad Ibn al–Abbar, nascut a València, i que escriu planyents poemes que ploren la perdua de la ciutats, amb els seus fruits- i que, com ha posat de manifest Josep Piera, varen dedicar –segon la tradició d’ origen persa- mantes poesies el vi.Pel que fa als trobadors d’ expressió occitana que analitzem a part-, citem Jofre de Foixà (1298), trobador català, que fa servir l’ occità-, esmentats diversos plats- de fet tot un menú- d’ un gran èxit en la cuina medieval, com la galina ab luxel (el lluixell era una mena de salsa blanca), el capó rostit d’ un an– menja recreada també en una poesia trobadoresca anònima trobada al monestir de Sant Joan de les Abadesses- o la sobrefusa ab cabirol (sobrefusa dóna nom a una salsa) i formatge torrador (formatge torrat o fregit i servit amb mel): “E capó rostit d’ un an/vul que hom me pos denan,/e formatge torrador”. Un altre trobador, Guilhem Rainol d’ At, en un poema on hi ha una discussió amb la seva muller, hi diu “però amo flaons i sopes amb porc salat” (Mais amb flauzons e sopas en sabrièr). El flaó o flaona era una pastisset farcit molt apreciat a l’ Edat Mitjana (i encara avui a la Franja, Morella, l’ Empordà, Eivissa…), i en torna a parlar, al cap d’ uns centenars d’ anys, J.V. Foix a Onze Nadals i un Cap d’ any: “Vindria a fer ballmanetes,/i a omplir la post, de puntetes,/de flaons i de crespells”. Igualment ens parla d’ avellanes, nous, figues, de llobina, verat i orada, de mels i pinyonats. Tornant a l’ Edat Mitjana, també fan servir els menjars poetes com Jaume Roig, al Llibre de les dones, on esmenta, per exemples, les salssisses (més tard salsitxes). L´espill, altrament, és una autèntica deu d’ informacions sobre menjars- incloent dolços com les orelletes o les casquetes-. Fins i tot el gran Ausiàs March fa servir la metàfora d’ un neguit amorós que bull com la cassola al forn, indubtable al.lusió a l’ arròs al forn propi de la cuina valenciana. El gironí Francesc de la Via, deixeble del valencià , també fa esment de les coses delitables, com els crespells. Ramon Llull, tant en les obres en prosa- com els Proverbis del tronc vegetal- com en la poesia tracta del menjar, els productes, les espècies, les herbes aromàtiques etc: “Lo monestir de Miramar/ fiu a frares menors donar/ per sarraïns a preïcar/ Entre la vinya i el fenollar” (Cant de Ramon).Durant el Barroc- època d’ anorèxia literària- només trobem el menjar en la poesia popular- romanços, cançons de bandoler- com l’ Hostal de la Peira-; el també popular rector de Vallfogona, si de cas, fa servir termes hortofrutícoles com a metàfora dels òrgans sexuals o el desfici amorós- com quan parla de al seva majordoma a la qui li cau l´única dent “pelant fava”-. Dins la literatura occitana de la Renaixença, Frederic Mistral– que va tenir un gran impacte als Països Catalans, i l’ obra cim del qual, Mireia (Mirèio, en grafia anterior a Loís Alibert, unificador de la llengua occitana) ja compta amb una primera traducció a cura de la mallorquina Maria Antònia Salvà publicada l’ any 1917, on hi apareix la “coca ensucrada” que hom ofereix com a cobejat regal (en occità fogassa, terme compartit pel català): “li prometràs coca ensucrada,/fins la mort l’ hauràs cercada”.L’ exemple més important de la Renaixença és el del valencià Teodor Llorente, amb la seva popular poesia dedicada a l’ Arròs amb fesols i naps. El també valencià Constantí Llombart diu , en una dècima dedicada al música Pasqual Faubell (Melonar de València, 1887), diu que entre les seves ocupacions hi ha “fregir llonganisses amb faves/i tocar el violí”. Jacint Verdaguer, al seu torn, fa sovint referència a les menges terrestres. Al Canigó (1886), per exemple, la goja o dona d’ aigua de Fontargent va a collir gerds i maduixes de bosc. A Lo ram del segador parla de l´amanida: “posant-hi amanit/ amb sal i vinagre/ un plat d ‘enciams/ pebrots i tomàtecs”. En els seus textos en prosa parla de “La llegenda de la ratafia” o dels menjars de Festa Major, entre altres temes del menjar i el beure. Durant el Modernisme- i fins més tard- el menjar apareix generosament ressenyat en autors com Santiago Rusiñol, Pitarra i , especialment, en la poesia satírica publicada a revistes com “L’ Esquella de la Torratxa”, “El Be Negre”, i en revistes valencianes- com “La traca” o mallorquines- com “La Ignorància” similars. Fins i tot Joan Maragall a “tardor” ens evoca “el fum olorós del fruit e l’ hivern torrat” (les castanyes) o la caça a “El mal caçador” (Visions i cants, 1900). A Mallorca, Costa i Llobera, a de Flaons i golosines ens n’ evoca aquests, els crespells, etc., i altres que altres poetes , com hem vist més amunt, ja han glosat. Ja en ple Noucentisme, Josep Carner escriu un deliciós volum dedicat als Fruits saborosos, des de les coordenades més típiques (classicisme, idealització) d’ aquest moviment. A Nabí (1941) ens parla del “brossat, de les pomes i la mel” (el brossat equival al mató o recuit). A La galant noia, del recull Auques i ventalls, expressa la festa així: “Embandereu finestres i torratxes/ i venteu les campanes a desdir/ ompliu el got de les millors garnatxes/ mateu dotze pollastre i un garrí”.Guerau de Liost, a les seves Sàtires (1927) en dedica una “Al nostre don Panxo Rodríguez”: “El vi d’ Alella, per tren/ el ram del burots li porta; /monedes falses expèn / d’ ençà que és factòtum d Horta.En un altre costat hi trobem el Bestiari (1937) de Joan Oliver “Pere Quart”, sarcàstic i antiidealista, on es refereix , per exemple, a la matança del porc. Un altre noucentista, el mallorquí Miquel Costa i Llobera, a les Horacianes (1906) hi inclou un poema dedicat “Al poeta que em féu present de fruites saboroses” (escrit abans que el llibre de Josep Carner sobre els fruits saborosos). Ens hi proposa fer a les Tres Gràcies el delicat obsequi de les “fruites més sanes i exquisides”; el poeta, pel seu compte, hi aportarà “qualque bresca de mel, però mel pura/que pren l’ abella als romanins estèrils”. Joan Alcover a Cap al nord (1909), evoca amb melangia, des de Ciutat, un pagesa de la serra de Tramuntana que sap “servir als pobres fumants escudelles, confitar codonyes” (escudella, a Mallorca, és una sopa generalment amb llegums; la codonya és una varietat més grossa i apreciada de codony).Joan Salvat-Papasseit– em temps d’ inicis de l’ avantguarda- a l’ Irradiador del port i les gavines (1921) al ja clàssic i punyent “Tot l’enyor de demà”, hi evoca allò que ell mateix, mallat, enyora des de llit on està immòbil, amb les dones del barri que van al mercat “amb sengles cistells grocs,/i retornen que sobreïxen les cols,/i a vegades la carn”, i també flaira el cafè acabat de torrar per l’adroguer. Igualment, al no menys emotiu poema de Nadal, evoca també el consuetudinari dinar. La malaltia també plana en la intensitat d’ Institució del foc, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1938) que a “Sòller” (ja cantada anteriorment per un altre poeta mallorquí) on evoca, amb colpidores imatges poètiques- musicalment interpretades per la Maria del Mar Bonet- les mandarines, les taronjades, el caramell, les confitures i els xarops.Després de la Guerra dita “Civil”i l`enèsim intent espanyol d’ exterminar la llengua catalana, Salvador Espriu, en un testament que en presagia la mort anunciada, fa servir sovint imatges i metàfores relacionades amb el menjar com a element d’ evocació:”la paella xauxina a foc lent/davant les boques obertes de la fam dels fills,/l’ escassím xanguet que vàrem heure” (La pell de brau, 1960). També evoca el flairós i únic fricandó amb bolets i altres menges; a Ronda de mort a Sinera hi verseja diversos aliments com les sardines, el pollastre, el peixopalo, les ametlles, la cirera d’ arboç, el sucre candi, mentre “Aman, assegut a taula,/garla, beu, endrapa fort”.Josep Vicent Foix, ja esmentat, casa de forma perfecta vell i nou, avantguarda i menjars: “Si fos panicer dels frares/als afores de Riells/couria fogasses rares/ prou farcides de mels rares/ i pinyonada a garbells/ vindria a fer ballmanetes/ i a omplir la post , de puntetes/ de flaons i de crespells”. Al poema Ah, qui com vós conegués Jamiaca”, endreçat a Josep Carner,ens evoca el rom antillà i els seus efectes: Ah!, qui com vós conegués la Jamaica,/ i begués rom, i amb qualque mot salaç/ agemolís la dona en vells sofàs/ Tot parlant-li, baixet, llengua romaica”.El deliciós Marià Villangómez i Llobet, l’ autor més destacat de la literatura catalans de tots els temps a’ Eivissa, com Espriu, parla de la llengua preciosa que passa de pares a fills, i es recrea en mots de ressons eterns, , útils o de éssers que habiten la terra, l’aire o el mar, com el déntol. El també eivissenc- el cognom ja ho indica Bartomeu Marí ha escrit Poesia cuina poeta cuiner: En el taulell s’ enfileren les cassoles/ i les enciameres de porcellana/ les greixoneres de fang cuit, les molles/ la carn, la vaixella i els tovallons de llana./Em demanes si està llest,/ que la gent a taula, ja beu massa./ Creu-me, que d’ arrossos i peix fregit( I bullits i paelletes i olis i fideus i enciams”. Llorenç Gomis ens ofereix beure i vi i menjar una torrada d’ all: “I beure un vs de vi, dos i tres, tant se val,/ i ben untada d’ all menjar-se una torrada” (A muntanya).Josep Palau i Fabre ens proposa una sorprenent metàfora a Imatge de gala (Poemes de l’ alquimista, 1952) en escriure que “La mort és dolça com el suc de l’ ostra”.El gran tomb per a la poesia catalana que va significar Gabriel Ferrater, a Les dones i els dies (1968) al poema “Paisatge amb figures” compara els dies que vindran als grillons d’ una taronja. A Finestra de tardor, ens evoca el color de mel i l’ olor de poma.El superb Joan Vinyoli a Vent d’ Aram (1976) a “El granet morat” ens proposa, tancats al graner morat de la tristesa, collir nous, ensacar avellanes, fer un tast de vi i passar d’ un cove a l’ altre castanyes. A l’ impactant Els miralls, de Pere Gimferrer (1970), a Tròpic de Capricorn s’ hi evoca s’ hi evoca tota una època amb un referent hostaler: “i eren els anys del Glacier i el bar del Colón”. Àdhuc Joan Brossa, incorruptible avantguardista, evoca la fruita- especialment les pomes- en diversos poemes: “Aura cabalosa”, “Vida meva”, “La pena tinguda” (Càntir de càntirs, 1972). Narcís Comadira, tan bon pintor de natures mortes com bon poeta, a l’ Art de la fuga (2002) ens evoca els mesos i els productes associats a les estacions: “Amagats, entre bardisses,/creixen espàrrecs turgents” (“Març”). A La vida perdurable ens parla de “la crema, quina meravella”. Josep-Miquel Servià evocat el Granissat de cafè (1990)i altres begudes. Valentí Puig titula Blanc de blancs (al.lusió al xampany fet amb raïm blanc) el poema que inicia el llibre del mateix títol(2000): “Sopes entre dos tens, beus un “blanc de blancs” i la vida es recompon”.Tot un programa.Marià Manent , a les delicades recreacions de poesia xinesa que va titular L´aire daurat, ens parla sovint de vi que acompanya el paisatge, però també de la cuina i la soledat: “De l’ herbei me’ n faré un plat,/ i una sopa de les malves./ Ja m’ he cuit sopa i herbei,/ i ningú no m’ acompanya./ He mirat cap a Llevant, / i les llàgrimes em salten”.A la Catalaunya Nord, Joan Cayrol, a Deixeu-me recordar, ens evoca “la taula de fusta/ i l´escon de noguer/ la llangonissa del sotre/ i el pernil del celler”, i altres menges de la tradició rural.I dintre el mateix antic Regne de Mallorca, Maria Antònia Salvà, a Llepolies i joguines (1946) ens evoca una autèntica institució mallorquina, el Sopa de matances: “Del bon sopar de matances que la madona ha aguiat/ Amb el rave congelat/ les nous i ametlles torrades/ i les olives trencades/ i el fonoll envinagrat”. Goluda, ens parla de més plats, dolços i vins: la llebre amb estofat, els bunyols, les dolces síndries, les agre-dolces magranes, el palo amb gin, el vin-blanc (vi aromatitzat) o la malvasia de Banyalbufar, la mateixa que va fer morir d’ amor i d’ efluvis etílics l’ amant de s’ Arxiduc. Més continguda, Rosa Leveroni es limita a evocar les oliveres productes de bon oli a Presència i record, d’ Epigrames i cançons. Joan Vinyoli rememora un cremat a Tamariu, mentre que sense moure’ns del marc de la costa, Miquel Desclot confegeix una arriscada metàfora marina i sexual: “Al fons de la gruta/ del teu ventre obac/ l’ eriçó de mar”.A part, ja parlem de tres poetes que, de forma molt mes intensa- i fins i tot monogràfica- han parlat del menjar, com Josep Sebastià Pons,Vicent Andrés Estellés i Miquel Martí i Pol.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Louis Vuitton Sac Louis Vuitton is complete of the most counterfeited brands in the fashion society due to its duplicate as a eminence standard
Sac Louis Vuitton Designer: Louis Vuitton Type: Monogram Canvas Leather Alzer 80 Hard Case Suitcase Box Condition
Sac Louis Vuitton Louis Vuitton Monogram Canvas Leather Pegase 65 Rolling Overnight bag Up for your consideration is a creator actual luxury item from our accumulation
toms sale Since there are just 50 crammed dead for now employees, much of what TOMS Shoes accomplishes is done by means of his mom,
nike requin The support and expected stir intuitive to training into to freshness in the men’s Nike Free Trainer