L´aportació de Vázquez Montalbán en la dignificació de la cuina catalana és fonamental.
L’ APORTACIÓ DE VAZQUEZ MONTALBÁNL’escriptor Manuel Vázquez Montalbán té en català la seva obra més important en un llibre de gastronomia,L’ art de menjar a Catalunya, publicat l’ any 1977 en una edició amb cobertes dures i il.lustrada amb fotografies. El Pròleg de Néstor Luján li dona carta de naturalesa dins la literatura gastronòmica catalana, la més potent de la Península Ibèrica després de Josep Pla.Es un llibre que, com El que hem menjat del mestre de Palafrugell, representa un abans i un després de la literatura gastronòmica. Es presenta com una “crònica de la destrucció dels signes d’ identitat gastronòmica de Catalunya” i, per tant, té un marcat caràcter assagístic, cosa que, per tant, en fa una obra de pensament. Per l’ any, el context i el personatge que el publica, suposa una definitiva “despenalització” dels plaers de la gastronomia entre la gent d’ esquerres i, especialment, la que bevia en fonts del marxisme més o menys d’ inspiració soviètica.Comença així, tot constituint-se en una mena de manifest o declaració de principis: “Entre la gent d’ esquerres sol passar que tant se’ ls en dóna que el menú del dia consisteixi en un entrepà d’ ou dur o bé en una queue de boeuf grillées à la Sainte-Menehould. Entre un menú i l’ altre hi ha , més que una qüestió de poder adquisitiu, una qüestió d’ imaginació i cultura.A Catalunya hi ha gastrònoms excel.lents, però solen ser de dretes i el seu catalanisme no sol excedir els límits prudents de la Lliga. Néstor Luján és el més avançat dels nostres comentaristes gastronòmics.”El llibre s’ estructura de la següent manera:Primera part.DEFENSA I IL.LUSTRACIÓ DE LA CUINA CATALANA. És un assaig sobre aquesta cuina, en els seus aspectes històrics, tradicionals, etc. El VI, sobre els vins del país.RECEPTARI.El receptari es basa en la cuina popular, sobretot la practicada als restaurants o amb fórmules extretes de llibres i fonts diverses, és a dir, no parteix encara de receptes cercades in situ entre les mestresses de casa, els pescadors, etc.El Vázquez Montalbán persona era, efectivament, una aficionat al menjar i el beure. A l’ Empordà , per exemple, solia acudir a restaurants de cuina tradicional- com Cal Podrit, de la Bisbal, establiment que va ajudar a popularitzar-, i amb personatges del seu entorn ideològic i alhora pertanyents a l’ alta burgesia barcelonina- com Miquel Horta- acudin als més cars i sofisticats restaurants, i a continuació, a selectes balnearis i centres de salut per desengreixar-se.Vázquez Montalbán, igualment, popularitzarà, a les seves novel.les negres o policials, el seu personatge Pepe Carvalho que, enmig del decurs de les accions, normalment ens obsequia amb l’ elaboració de receptes (com ara una Fideus a la cassola amb botifarra negra) i comentaris gastronòmics.Entre d’ altres obres del novel.lista i brillant articulista que giren a l’ entorn de la gastronomia citem les següents:Las recetas de carvalho,1988, 2004Carvalho gastronómico. Diccionario indispensable para la supervivencia, 2003. Inclou, dintre la mateixa col.lecció, diversos volums sobre les cuines d’ Espanya.Contra los gourmets, 1990. Un interessant assaig sobre el tema del menjar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No tinc perdó de Déu de no haver anat encara a veure l’exposició que li dediquen al Palau Robert. Tinc la grandíssima sort d’haver-lo pogut entrevistar (poc abans de morir, a dues mans amb Ferran Adrià) i em va semblar una persona educadíssima que, malgrat això, no feia cap ostentació de la seva sapiència. Recordo que va remarcar, amb paraules diferents, una idea semblant a la de "Entre un menú i l’ altre hi ha , més que una qüestió de poder adquisitiu, una qüestió d’ imaginació i cultura." i aquesta idea em va revolucionar la meva manera de mirar-me el menjar.
No cal ser gaire espavilat per veura que tens unes ganes enormes de polítitzar fins i tot el menjar amb una imperdonable obsesió per relacionar-ho tot amb una espécie de nacionalisme catalá. Perdona’m peró aquesta mena de discurs ja fa pudor i si parles de menjar i de cuina, la pudor no si escau gens ni mica. No volen les d’esquerres que cregui en Déu per qué no el podem veura, peró volen que cregui amb una utopía més psicópata encara: creura en el socialisme. Ja només em falta que em facin creura que el menjar i els seus profesionals putinejan els seus plats i els seus invents en clau política. Collons que pesats tot plegats !. Podeu deixar en pau a la gent,…?, Ara ja us feu pesats !!!.