BONA VIDA

Llegums, grana cuita, granussa: un aliment bàsic

LA GRANUSSA

“Les batollava i les reduïa a granussa pura”, va escriure el selvatà Joaquim Ruyra. Però el Diccionari Català Valencià Balears atribueix aquest terme, definit com a “qualsevol grana bona per a menjar”. El terme “grana”, a lla regió de Girona i la Catalunya Nord, és corrent per a definir llavors (“aquesta síndria té granes”) grans, llegums i fins i tot fruita seca: aquí, del que a bona part de Catalunya en diuen “postres de músic”, en diem grana de capellà. Però el terme granussa no és exclusiu de l´Empordà; també es diu al Pla de l´Estany. Així, un dia vàrem coincidir en una botiga en un poble on acabava de traslladar-me amb l´actor Jordi Coromina (el mosso d’ esquadra de “Vent del Pla”, i altres papers a Nissaga de Poder i altres sèries) i aquest va demanar si tenien “granussa”. Em va satisfer escoltar una paraula de la meva infància, que en temo que els més joves ja ni diuen ni, potser, no saben què vol dir. Entre nosaltres la granussa són els llegums bullits, un dels aliments més tradicionals i a més sans del Pla de l´Estany i -i, de fet, d’ arreu dels Països Catalans, grans menjadors de llegums-. Però el que sí que és exclusiu de Catalunya- de fet, no ho he vist en cap país mediterrani, ni a Espanya- és la botiga de llegums cuits- coincident amb una bacallaneria, una peixateria, una botiga de queviures, etc.-. Sempre tenen provisió- fins que s’ acaba, i ho sol fer aviat- de llegum cuit. A la nostra comarca el repertori és de mongetes, “mongetes de Santa Pau” (o fesols), cigrons, llenties i fesolets, dits a Banyoles “mongets”, i en altres llocs, banyolins, banyons, caragirats, escurçatites, fesolets de l´ull negre, sabatetes de puta i d’ altres noms més o menys il.lustratius. És el venerable llegum africà que ja coneixien els romans, i que menjaven , com nosaltres, amanits amb oli d’ oliva -si bé, tal com explica Apici, hi afegien una mica de comí, una excel.lent combinació-.

En la meva infància , com a mínim durant la tardor i l´hivern, per sopar menjàvem pràcticament cada dia granussa: sobretot “mongetes de Santa Pau”, mongetes normals (similars a les del ganxet),  mongets, i menys cigrons i encara menys llenties.  Quan ja estaven quasi cuites, m’ abellia de tastar-les- com si fossin una llaminadura: per refredar-les les posava damunt el cul de la cadira de balca (boga) de la cuina.Per sopar ho menjàvem simplement amanits amb oli d’ oliva, a vegades amb l’ acompanyament d’ una arengada (feta al caliu); a l´endemà, si en sobrava, es fregia- per esmorzar- amb cansalada,  o una botifarra de perol. Així els nens ens iniciàvem en la cuina, ja que era un plat molt fàcil de fer. Al tardor, a més hi havia la delícies de les “mongetes de desgranar” o llegums frescos- també els mongets- (en espanyol pochas, tal com es diu a la Rioja i Navarra). Quan vivia a Banyoles, al meva àvia continuava bullit llegums, i jo era l´encarregat d’ anar a buscar aigua a la font de la plaça de les Rodes, a prop d’ on vivíem. També a vegades en compràvem de cuits: a l´entorn de la plaça, com a mínim,  hi havia dues botigues que en tenien. També era famosa la granussa bullida d’ una botiga d’ un carrer al costat del de la Divina Pastora: fins i tot venia gent de Girona a comprar-ne.

El dimecres, dia de mercat- on encara jo hi havia anat amb els meus pares amb tartana, és a dir, un carro cobert conduït per una mula-, ens quedàvem a dinar en una botiga que es dea ca la Valentina on, a més de compra-hi, al fosc menjador hi dinàvem, com a única menja, un plat de cigrons sense res més: només bullits i amanits amb oli. Aquesta frugalitat mediterrània, doncs, no té res a veure en allò que els urbanícoles anomenen “dieta mediterrània”. Si l´haguessin de fer tal com era (fins als 60), es moririen de l’espant. Aquesta mateixa pobresa alimentària la vaig poder viure el temps que vaig estar a Creta, illa que, a França, dona nom a la collonada dita dieta mediterrània, al país veí “dieta cretenca”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!