La gent de comarques hauríem de cobrar per entrenir la gent de ciutat els caps de setmana?
PARC TEMÀTIC
La perduda d’identitat fa que, paradoxalment, hi hagi una revifalla de moltes festes que tenen a veure amb el menjar: siguin tradicionals o siguin inventades.Ja no hi ha comarca, a Catalunya,a Mallorca, etc., on no hi hagi un dia, una festa, etc.,dedicada a un producte o a un plat, del més corrent al més local. Moltes altres festes gastronòmiques, d’ arreu, s’ han renovellat o s’ han creat de nou, però ja formen part de la cultura popular. Es tracta de divertir la gent, que sobretot els caps de setmana , s’avorreix: tots plegats fem de Parc Temàtic, amb personatges vius.
Comencem per les que , a Catalunya, reben més visitants, que són la Xatonada del Garraf la Calçotada de Valls i l’ Aplec del Cargol de Lleida, sense oblidar la Garoinada de Palafrugell i, fins i tot la que té lloc a l’ Alguer (mostra de cuina amb bogamarins o eriçons).Esmentem, també, la Festa de l’ Anxova de l’ Escala, les Cargolades de Tuïr, a la Catalunya Nord, les festes i concursos de cassola de tros, també de Ponent,les Carxofades de l’Ebre,la Festa de la Xicoia i dels naps a la Cerdanya, la Fesolada de Santa Pau (Garrotxa), la Festa de l’ All de Cornellà de Terri (Pla d el’ Estany),la Costellada pallaresa , el concurs de Truites d’ Espinacs amb suc d’Ulldmeolins, la festa de la Clotxa de la Ribera d’Ebre , cremats i concerts d’ havaneres, i divers mostres, concursos i certamens d’arrossos,paelles,tremponades, o truites , així com mostres gastronòmiques de tot color i pelatge. Incloent les mostres i mercats medievals, sovint, fets amb un envejables sentit de l’ humor (o de la presa del pèl), per l’ escàs rigor dels menjars o mercaderies ofertes- de la xocolata al bacallà, passant pel conill amb samfaina-, i parlo de casos reals.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Benvolgut Jaume,
Generalment sestic d’acord amb tu, però en aquest cas no podem dissentir més. Sóc barcelonina de pro, i considero fins i tot una mica ofensiu que això se’m tiri en cara com motiu de recriminació, per diversos motius: a) Jo sento meves les coses que passen a tot arreu de Catalunya. Quan vaig a una festa en un poble, tinc ganes de descobrir allò que me’n separa i allò que m’hi uneix. A Catalunya, a Anglaterra o a Senegal. b) La gent de comarques (com la de Barcelona, d’altra banda) ja cobra per entretenir el cap de setmana. Aquestes festes es creen amb la finalitat de fer revifar certs productes i tradicions I per fer calés pel turisme. Està bé que així sigui, a més. c) la parctematització que esmentes no és reponsabilitat de l’usuari final (que per cert, no crec que sigui només la gent de Barcelona), sinó de les entitats i botiguers que promouen aquestes celebracions i del model turístic que vulguin promoure, i d) tal i com ho exposes sembla que pensis que aquests esdeveniments gastronòmico-culturals només s’han de reservar als “indígenes”, argument molt perillós.
Crec que és bastant contraproduent la demonització que hi ha d’un temps ençà dels barcelonins. Per cada “camacu” prepotent que m’he trobat, també hi ha algú que et diu que se te’n riu de tu perquè ets de “Can Fanga” mentre et cobra una morterada per una costellada de mig pél. Entenc que hi ha un excés de centralisme des de Barcelona en moltes ocasions, però això no és culpa de la gent del carrer.
Entenc l’arrel d’això que diu en Jaume: el perill de folkloritzar i convertir en artificial el que seria bonic que fos instintiu i espontani, aplecs al carrer pensats per aconseguir allò que n’Estellés ens esperonava a fer “Baixa al carrer i participa: no podran res contra un poble alegre, unit i combatiu”.
Per altra banda, comparteixo el matís de na Mar. Potser aquesta mena de festes siguin millor que el desert, que la barreja de menyspreu i desconeixement mutu de la nostra gastronomia i productes que durant anys ha dominat el país, i que anar-hi serveixi a molta gent per a descubrir la terra i recuperar l’amor propi. La llavor per refer la consciència d’allò que som i desvetllar-nos.
Ara sí, fem-ho amb seny i rigor i sense nyaps, banalitats i focs d’artifici. Perquè per tenir un escenari falsificat, millor deixar-ho córrer