Totes les religions podne tenir un vessant fonamentalista: només cal veure el cas de Polònia, els bisbes espayols, els Estats Units…Però només a l´Islam s’ escau la presència en quà la religió és el mateix estat i, a més se’ n fa un interpretació totalitària basada en la xaria, a Orient, però també sovint entre els imams i alguns fidels presents aquí. Si us agradada el vi i us pensàveu convertir, penseseu-vos-ho!
Els aficioanats relativitzar-hi tot, els compaletnts amb les "particularitats culturals" de cert islam i el xantatge religiós dels imams, pels que s’ hi volen converitir, heu de saber coses com les següents, si n’ agafeu el vessant, suposadament més piadós:
De la prohibició del vi
Al.là, que és misericordiós, permet pregar a casa o en qualsevol lloc; però de cap manera perdonaria el seu fidel que mengi carn no autoritzada. O que begui vi. Mentre que tant Jahvé com Déu són vinòfils- els rabins poden agafar “turques” considerables- i converteixen aquest alcohol en símbol sagrat d’ ambdues religions, Mahoma abomina del suc del raïm fermentat, en una de les primers sures del Corà (segons la magnífica traducció catalana de Miquel d’ Epalza), en què col.loca la seva ingesta al costat dels dos crims més execrables per a Déu i els creients: el diable i
la blasfèmia. I, no obstant, gràcies al fet que Al.là estima els plaers terrenals, no és estrany que hi hagi tota una tradició de pràctica i poètica del vi excepcional tant en l’ antiga cultura persa o iraniana (no en l’ actual, paradoxalment), la d’ Al Andalus- amb poemes preciosos traduïts per Josep Piera- i la del món otomà. Del persa arabitzat Abú Nawàs als valencians Ibn Jafaya, Ibn-al.Zaqqaq, Ar-Rusafi, canta el vi, malgrat l´islam. L’ avanç de l’ islamisme més radical, però, fa que actualment la ingestió pública de vi pugui acabar amb la presó o amb coses pitjors. A l’ entorn d’ això, l’ aiatol.là Khomeni- que no és pas més radical que els wasabites d’ Aràbia Saudita-, ha escrit el següent: “Beure vi i begudes alcohòliques és un pecat mortal, i, per tant, està estrictament prohibit. El qui ingereixi una beguda alcohòlica no conserva més que una part de la seva ànima, la part deformada i maligna. Està condemnat per Déu, els seus Arcàngels, Profetes i Creients. Les seves pregàries quotidianes seran rebutjades per Déu durant quatre dies. El dia de la Resurrecció dels Morts la seva cara es tornarà negra, la llengua penjarà de la boca, la saliva bavejarà pel seu pit i estarà constantment assedegat”. Davant d’ aquest panorama, qualsevol s’ arrisca amb una litrona!. Sobretot tenint en compte que abans ja ens avisa que “En l’ Islam governar significa únicament aplicar les lleis coràniques, o dit d’ una altra forma, les lleis divines” (Ayatollah Homeini, Principios políticos, filosóficos, sociales y religiosos, Barcelona,1981).
Que sàpiga, no hi ha precedents de cap religió que practiqui la vinofòbia- ni els angèlics budistes no ho són-. Carlos Barral, en un excel.lent pròleg al llibre de l´escriptor austríac i jueu d’origen ucraïnes Joseph Roth, La leyenda del santo bebedor en traducció espanyola, diu que : “Hi ha abstemis de nació, pobre gent,que passaran per aquest món, per llarga i atenta que sigui la seva vida, sense comprendre que el vi és un dels elements principals que ens separa de la zoologia”.
El folklore castellà recull diverses expressions o tradicions que relacionen el vi- o el porc- amb el tabú propi dels semítics. Així es diu que l’ origen de les “tapas”- indubtablement l’ aportació més important de la gastronomia espanyola, i la més famosa al món, amb la Paella- al costat de les meze turques i islàmiques, o de les kemia d’ Algèria, que són el mateix- vindrien del costum de l’ època
d’ Alfons X el Savi. Segons aquesta llegenda- que alguns es prenen seriosament-, a les tavernes de la seva època se servia el got de vi amb una rodella d’ embotit, per així comprovar si el client era o no de religió jueva o islàmica. Igualment a com s’ explica la pràctica, usada a Castella, d’ enllardar les fonts i pous públics amb cansalada, a fi que els semítics es morissin de set.
Cervantes (un convers o criptojueu, com Santa Teresa de Jesús) segurament de forma intencionada, ens presenta el seu grup de moriscos traguejant a cor què vols, acompanyats per uns ossos de pernil també de lectura intencionada. A més, el vi és present al llarg de tot el Quixot: el pobre Sancho Panza mai no està “harto de pan y de vino” (2ª part, Cap. LIII); el vi no solament forma part de l’ alimentació de diari, sinó també de l’ excepció de les festes- com les noces de Camacho- i del món de les tavernes i ventas. Es, també. Com veiem amb els moriscos-, penyora d’ amistat i hospitalitat: “Yo no quiero repartir despojos de enemigos, sino pedir y suplicar a algún amigo, si es que lo tengo, que me dé un trago de vino” , diu de nou l’ entenimentat Sancho(2ª part, Cap. LIII).
Els totalitarismes mai no van sols: aquest odi al vi va acompanyat d’ una homofòbia malaltissa i d’ un misogínia que atempta contra els drets de les persones.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!