A la pàgina de llibres del Ministerio de Educación y Ciencia d’ Espanya el llibre Fogons calents és qualificat de "cocina regional española". No és ni un llibre de cuina, ni regional ni tan sols espanyol. Jutgin vostès mateixos a través d’ un fragment. En tots cs, segons aquests tros i el mos que s’ hi fa seria cuina "regional" (per a mi nacional) bretona!. Ho podeu llegir amb música d’ Alan Stivell.
La dutxa
Li vaig indicar si volia gaudir- era evident que aquell enorme penis, que quasi m’ espantava, sobretot per la seva gruixudària, necessitava alliberar-se, però em va dir que no. Em va rentar bé, amb va eixugar i em va oferir unes galetes de mantega bretones que, de fet, em varen semblar que eren un tros de cel. Descansats- si més no jo-, ens vàrem ficar al llit, estretament abraçats. Hagués volgut eternitzar aquells moment o, simplement, morir-me. Perquè vaig comprovar una cosa del tot desconeguda: amb les carícies, el meu orgasme es perllongava, i em feia estremir el cos i cridar. L’ Alan, amb petons ràpids i quasi furtius fets amb els llavis, com petites fuetades, em va anar calmant i així vaig dormir almenys un quartet- o una mitja hora, o una hora?- perquè em va despertar un dolcíssim pessigolleig que ell em feia passant-me la seva barba, i a l’ ensems als llavis, arreu del meu cos, convertit de nou en un volcà a punt de fer erupció. Tant d’ afectes i tantes carícies feien el seu resultat: jo estava disposat a qualsevol cosa, fins i tot a una sospita que em turmentava, que era
la penetració. De fet, també ara i adés, l’ Alan, amb mà experta i delicada, em passava primer la barba per les natges, i després els llavis pel bell mig del ses, cosa que em feia gemegar com en una possessió diabòlica. Després hi feia lliscar els dits, o bé massatjant la part exterior , donant-hi forma de pinça feta amb dos o tres dits, i després atrevint-se, poc a poc- jo ja retut del tot- a ficar-me un dit pel canal posterior. Mai no havia sentit un plaer tant intens, tant fora d’ aquest món: era com una experiència mística en el sentit de perdre pràcticament al consciència. La seva paciència, així com el seu afecte i constància, varen obrar el miracle: va arribar a un punt que desitjava la penetració per part d’ aquell immens vit que em terroritzava, no solament per la llargada, sinó pel gruix que exhibia.
Jaume Fàbrega: Fogons calents, Llibres de l´Índex, Barcelona, 2005)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!