Després del ruc, la vaca: un país són tambés els seus animals domèstics, que són un regal per a la biodiversitat.
LA VACA CATALANA
Després de l´ase,
la vaca. A part del gos d’ d’atura, els cans de les illes, els pollastre i indiots, els ànec i oques, les ovelles xisquetes o ripolleses, i també la vaca.
La vaca catalana o de l´Albera , ara amenaçada per falta d’ ajut, no és ni una vaca lletera ni per a carn. S’ ha de protegir, en nom de la biodiversitat i, també, del país. El mateix podem dir de l´autòctona “vaca marinera”- que encara es troba a Menorca-, que servia per arrossegar les barques de pesca (“bous”, mot que, per influència dels pescadors catalans emigrants al segle XVIII, va arribar a Galícia).
Defensar les races zoològiques autòctones, o les plantes , verdures i llegums, serà, com diria algun famós polític, una “cabòria nacionalista?”. Només n’ hem de gestionar la llet- o la “mala llet”?. El que és evident que a l’estat i als partits estatals o els qui els donen suport, els importa un rave la defensa dels interessos nacionals de Catalunya, llevat que hi puguin veure, ocasionalment, una font de vots. I alguns dels qui diuen que “estimen Catalunya”, quan han manat, des d’ Agricultura ha portat , igualment, un apolítica nefasta pel que fa a l´estudi, preservació i defensa de les races autòctones.
L’ anomenada vaca bruna dels Pirineus, que es presenta com a pròpia del país, en realitat, és un encreuament amb la vaca llemosina. És a dir: no tenim, a causa del clima, vaques de carn o de llet pròpies- L´influx nòrdic va introduir la vaca gairebé on un animal urbà- les “granges de Barcelona-: les vaques lleteres o per carn, són, en efecte, de Frísia o de Suïssa. I una “granja”, des del segle XIX, va ser un establiment urbà on hi havia una vaca i se’ n feien derivats làctics com mató, crema, etc. Aquí tenim alguna antiga granja antiga del carrer de Petritxol de Barcelona (o d’ altres esdevingudes restaurants, com Can Culleretes) o l´emblemàtica Can Joan de s’ Aigo de Palma. El seu equivalent valencià són les orxateries, que varen arribar a Barcelona al segle XIX De fet, als Països Catalans no hi ha cap formatge tradicional a base de llet de vaca: el nostra formatge per antonomàsia ha estat el “serrat d’ ovella”, i tant el mató o el recuit es feien, respectivament, de llet de cabra o d’ ovella. L´excepció, si de cas, és Menorca, que amb les seves pastures d’ herbes- portades pels anglesos i que hi prosperaren mercès a la rosada que hi deixa la tramuntana- varen possibilitar l’ existència de la millor cabana de vaques mediterrània i, per tant, del famós formatge Maó (oficialment “Mahón”, malgrat que Maó, al cap de tres segles, ja torna a ser oficial!. Fins al segle XIX, la llet de vaca pràcticament no es consumia: de fet, a l´Edat Mitjana, es reservava a usos afrodisíacs; aquest és l’ origen de al deliciosa “llet gelà” valenciana (amb canyella i llimona), que a l´Speculum al foder– el kamasutra català del s. XIV- és considerada una poderosa “medecina per endreçar la verga”-.
Justament, l´únic futur agrícola que ens queda ja no és, segurament, l´agricultura de baixa qualitat o intensiva- ja no podem competir ni amb Àfrica, no amb Amèrica i, fins i tot pel que fa a la fruita, ni amb el Llemosí o el Tirol del Sud, a Europa-, sinó que és la de la defensa dels productes autòctons, propis, de qualitat i amb el valor afegit de les Indicacions Geogràfiques, una pràctica en la qual les nostres autoritats i també els productors han obrat tard i malament. És el que defensa el moviment Slow Food, i que a Itàlia ja ha arribat a unes altres cotes d’ eficàcia.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Informacions exhaustives i mengívoles de la cultura dels aliments, receptes i costums a la cuina, posicions clares de país i Països Catalans i per no deixar mai a banda "les illes". Estic d’acord també amb el que dius dels animals domèstics nostrats. Memòries