Unes 10.000 prsones s’ han manifestat a Besiers, Occitània, reclamant els drets de la llengua, encara criminalitzada i perseguida a França.
A l’ hora europea de les nacions sense estat i que, o aspiren a aconseguir-lo o, com a mínim a assolir un mínim respir de lli
bertat, segurament el pitjor paper correspon a Occitània.
Aquest país situat entre Catalunya i França ha sofert i sofreix la pitjor i més cruel sort possible. De primer, l’ extermini i colonització-a partir de la batalla de Muret, passant per
la Revolució Francesa i fins a Mitterrand i Chirac- de les seves bases nacionals- llengua, territori, cultura, consciència…-Segonament, fins i tot el segrest del seu nom. Internacionalment, a partir del nom imposat per França, aquesta antiga nació és anomenada amb un apèndix colonial i geogràfic, el "Midi" (de París, està clar), i d’ altres de similars, com "Sud", "Gran Sud", etc. I , els seus habitants i la seva cultura són, naturalment, "meridionals". Qüestió de noms i d’ ocultacions: els més
informats, si tot just arriben a assimilar-la amb Provença, o amb el Llenguadoc: però això és un abús de la part pel tot. Una altra trampa folklòrica, estimada tant pels colonitzadors com pels colonitzats alienats i alguns catalanets és el de l’ assimilació Occitània/Catarisme o albigesos: aquest fet religiós puntual és un fet més del conjunt cultural de la nació occitana medieval; el qual, certament, fou utilitzat pel rei de França i els seu parent el papa de Roma del moment per a conquistar i practicar un autèntic genocidi (primer físic, després cultural i lingüistic) amb l’ excusa de
la "Croada", des de 1313 (Muret)…fins ara mateix. El resultat brutal de la colonització francesa és que la major part dels més de 15 milions d’ occitans no tenen consciència nacional i lingüística; se’ls continua dient que parlen un patuès o dialecte de les bèsties,-i ells ho diuen així-de que el seu accent francès "sent à l’ ail" i de què, finalment, són "meridionals". Ser "del sud", en molts, casos, és l única consciència "nacional" que els queda als habitants dels països occitans:Llenguadoc, Provença, Llemosí, Delfinat, Alvèrnia, Gascunya.I també el Fenollet i la Vall d’ Aran, a Catalunya i unes valls a Itàlia. Simplement dir-se occitans, o dir que els seus parlars no són un patuès, és l’únic que queda gairebé, per fer. Per als catalans, els occitans tenen un gran interès: formem part d’ un gran i similar context cultural, lingüístic i històric. De fet,l’ occità modern, massacrat i perseguit, parlat en secret per uns 3 milions de persones, en no tenir presència pública- i, per tant, ja sense a penes cap possibilitat- es resol en el català, llengua germana. O bé en l’ aranès (parlar occità del tronc gascó), l’única resta venerable- però, sortosament, ja salvada-, de l’ antiga, culta i refinada llengua dels Trobadors.L’ hora europea, altrament, ben poca cosa aporta als drets lingüístics i nacionals dels occitans. França, més que mai, manté una actitud glotòfòbica. La recent llei de defensa de la llengua francesa, és, una vegada, més, un duríssim cop contra l’ occità i les altres llengües monoritzades- dites , a França, “regionals” perquè, ja se sap, són inferiors al francès- que no minoritàries (català, bretó,cors,occità).
Fora bo que
la Sra. Royal i els seus companys, abanderats del lloable "Passaport Europeu contra el Racisme", prenguseesin nota d’ aquests veritable racisme francès-parisenc en què encara són contemplats la gent del "sud". Heus aquí què va escriure un escriptor tan il.lustre i tan francès com Céline:"Zona sud, zona poblada de bastards mediterranis degenerats,de pòtols, de felibres caducs, paràsits aràbics que França hauria de tenir tot l’ interès a llençar per
la borda. Sota la Loira, només hi ha podridura, ganduleria, infectes mestissatges negrejants". És a dir, moros, occitans o catalans.
Si en voleu saber més:
JAUME FÀBREGA: La cuina del país dels càtars. Cultura i plats d’ Occitània, de Gascunya a Provença. Cossetània Edicions, Valls, 2003.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No estic ben segur que l’occità sigui salvat a la Vall d’Aran. El problema de l’aranès és que a la Vall d’Aran la lengua principal de l’ensenyament no hi és l’occità sinó el català. I la llengua de l’escola influeix molt l’evolució de la llengua de casa. Podem constar que la gent parlen aranès com si fos un dialecte català, sense adonar-se’n, en utilitzant mots i expressions tipicament catalans però estranys en occità. A la Vall d’Aran, l’occità s’està morint per dissolució.
No estic ben segur que l’occità sigui salvat a la Vall d’Aran. El problema de l’aranès és que a la Vall d’Aran la lengua principal de l’ensenyament no hi és l’occità sinó el català. I la llengua de l’escola influeix molt l’evolució de la llengua de casa. Podem constar que la gent parlen aranès com si fos un dialecte català, sense adonar-se’n, en utilitzant mots i expressions tipicament catalans però estranys en occità. A la Vall d’Aran, l’occità s’està morint per dissolució.