No hi ha Nadal sense torrons, des dels Països Catalans a Espanya.
TORRONS: D’ ORIGEN CATALÀ
Els torrons, de probable origen àrab-jueu, tenen seu punt àlgid als països de llengua catalana: tant el seu nom, com el producte, són de probable origen català, i d’ aquí varen passar a Espanya. Els retrobem a Itàlia (torroni) i a Occitània (nogat, -del mot catalano-occità "noga", nou- , en francès "nougat").Als Països Catalans és inimaginable un Nadal sense torrons. De Fraga a Maó,i de Salses a Guardamar, aquests dolços, al nostre país, presideixen inequívocament les festes del Solstici d’Hivern. I, en aquest cas, no es tracta pas d’una fórmula retòrica (bé que certa des del punt de vista lingüístico-nacional).En efecte: es mengen i s’elaboren torrons arreu del territori de llengua catalana: a Perpinyà i a Amer; a Barcelona, a Reus i a Agramunt; a Catí (Castelló) i a Xixona (Alacant), a Ciutadella, a Maó (Menorca) i a Palma de Mallorca, com a centres tradicionals d’ elaboració. Però també se’n fan en d’ altres ciutats, d’ industrials i, pràcticament arreu, d’ artesanals. A totes aquestes ciutats, a moltes d’altres, hi ha fàbriques, tallers, obradors i pastisseries que elaboren exquisits torrons, de diverses menes, gustos i sabors.Els torrons són una de les tradicions catalanes de tipus gastronòmic que encara romanen a la Catalunya Nord. Com hi diu la dita, "Nadal sense torrons, Nadal de ningú"( "Nadal sense turrús, Nadal de degús", en pronunciació rossellonesa). Una inscripció que, per cert, apareix a les boniques capses de llauna litografiada, que segons la tradició antiga d’envasar els torrons (Xixona, Ciutadella, etc.), encara s’elaboren a Catalunya Nord. Hi ha la Confiserie du Tech, excel.lent casa de Cabestany, prop de Perpinyà, que elabora dolços nadalencs com torrons i figuretes de xocolata, a part de les famoses rosquilles rosselloneses, així com també elabora aquests productes la casa Lor, qeu des del 1874 fabrica rosquilles, torrons i amandines. També a Font Romeu, en plena Cerdanya, s’elaboren “tourons”, tal com es diu aquí en grafia francesa (mot que apareix als diccionaris de la llengua francesa, on s’hi va introduir des del segle XVIII).A part, en algunes pastisseries es manté també la tradició dels torrons catalans.Els torrons que s’elaboren a Catalunya Nord són el d’avellana (com a Catalunya Sud), el d’ametlla o fort, tipus Alacant, el de pinyons i el torró negre, o cremat (conegut a Aragó amb el nom de guirlache), fet amb avellanes i ametlles torrades. Aquests tourons o torrons no s’han de confondre amb el nougat o nogat elaborat a Occitània, un producte de la mateixa família però , a parer meu, sense el mateix punch que els torrons catalans.D’altra banda és probable que la forta immigració en aquesta zona de catalans del sud (exiliats i treballadors) així com d’espanyols han contrubuït a reforçar aquesta tradició, imposant, probablement, el consum de torrons fabricats al Principat o al País Valencià.El consum nadalenc de torrons, en el colonial "Departament dels Pirineus Orientals" (igual que a la Catalunya sud hi ha l’ influx hispà dels "polvorones" i dolços similars) té la concurrència de tradicions franceses de dolços de nadal.Especialment de la bûche (tronc o tió de Nadal), mena de braç en forma de tronc que recorda el lligam (existent també a Catalunya: recordem el tió) entre tronc/arbre/Nadal, així com els bombons i xocolates. Un equivalent seria el torró de "pa de Cadis", fet amb massapà recobert amb pinyons, que s’elabora tant a la Catalunya Francesa com a la resta del país. CATALUNYA,LA PRIMERAEls documents més antics sobre el torró pertanyen, naturalment, al Principat de Catalunya: és des d’aquí que baixaren al País Valencià on, segurament, coïncidiren amb productes similars elaborats pels musulmans. S’ hi relacionen, potser, l’ alfajor i l’ alajú espanyols- d’ Andalusia i Cuenca, respectivament-?. O, encara, més el halva que es continua elaborant a Turquia i altres països turquitzats i islàmics- incloent Grècia-.La mateix paraula torró semblaria d’origen català: vindria de terró o terrós. El Diccionari acadèmic de la llengua espanyola no obstant, sosté que vé de la paraula "torrar" (que l’espanyol utiltizava antigament).Però, llavors, perquè no "torrón"?. En canvi, "turrón" podria ser el resultat de la pronúncia del català central, en què aquesta "o" no accentuada sona "u". Hi ha d’altres opinions tan pintoresques com poc probables sobre l’origen del mot i del producte. Vindria d’un barceloní anomenat, justament, "Turró" o "Torró" (cognom català habitual). O bé, com es diu a Itàlia (on també s’elaboren "torroni", similars als nostres, però més perfumats), de la "torre" que es va elaborar amb aquests dolços en el casament de Francesco Sforza amb Bianca Visconti.Ens inclinem per l’origen català del producte, que, no obstant, té un exacte paral.lel (sobretot pel que fa al nom) a Itàlia. En tot cas, probablement a través dels àrabs, ambdós països, des d’antic, disfrutaren d’altres menges comunes, com és ara la pasta.En tot cas, al nostre país ja hi ha cites sobre el torró des del segle XIV: constituïa una menja reial, amb la qual s’obsequiaven o es pagaven les autoritats. I, el que és més important (i això els espanyols no ho poden pas demostrar, ja que les primeres cites del nom són dels segles XVI-XVII), ja tenim una recepta, perfectament utilitzable en l’actualitat, pertanyent al segle XV.En efecte: en el moment esplèndid de Tirant lo Blanc -on apareixen tota mena de convits festejats amb dolços-, s’escriu també el Libre de totes maneres de confits, contemporani del Libre del coc, un dels més importants llibres de cuina de tots els temps.Tenim d’aquesta manera, que el nostre panorama gastronòmic és, probablement, el més brillant de l’Europa quatrecentista. De Catalunya i en català:no és certa l’autoria esapnyola del Libre del coch (escrit en català, a Nàpols) i molt menys, com s’ha escrit, espanyola o "aragonesa" (la Corona d’Aragó és un concepte legal, no extrapolable a afers de llengua i nacionalitaris).El seu autor signa en català, “Mestre Robert”. Heus aquí aquesta preciosa recepta, que transcrirem respectant l’ortografia original: "PER FER TORONS DE AVALANES.Per fer torrons de avalanes torrades ab mell e fer-ne tauletes, tu pendràs les avallanes e torrar-les as, e com sien torrades tu les faràs ben netes ab un tros de vidre e que sien ben netes. E pux pendràs la mell tanta com ne hauràs menester, so és una llr.de mell per lura de vallanes, e metràs-la al foc ab patit foc e menar l as bé, e pux levar l as del foch. E metràs per liure de mell un blanch d’ou e lensar-los has com la mell sia tébea, e lavons menau-ho una gran estona fort. E aprés toranr-ho has tentost al foch e cògua tant fins que sia cuyta, menant tostemps ab poch foch. E la conexensa de la mel con és cuyta és atràs en lo capítol de la pinyonada. E cuyta la mell, levar l’as del foch, e pendràs les avallanes e metràs-les dins e mesclar les as bé ab la dita mell. E fet asò`lensar-ho as sobre una taula que sia ben neta ab aygua. E aprés estendràs-ho tot e fer n’as tauletes de clat en calt tals com volràs" (notes:el "patit foch" és foc baix, expressió que recorda el francès petit four). Aquí tenim, da la manera més aproximada possible, els torrons d’Amer o els d’Agramunt.A Amer (Selva) hi ha una família de "torronaires" que, per tradició oral, conserva l’art d’elaborar torrons d’avellana. els més venerablement arcaics de Catalunya, ja que corresponen perfectament a la recepta del segle XV. Es presenten en teules quadrades de color crem-blanquinós,de menus de 10 cm de costat, i són d’un contundència i sabor incomparables. Comencen a elaborar-los a l’entor del 18 de novembre (Fira de Sant Martirià de Banyoles) i van seguint la ruta dels aplecs. Santa Pau, Sant Antoni, Santa Brígida, Ninou, el Collell, les Serres, Sant Mer i fins Sant Roc, ja entrat el febrer. En la parada que munten els mateixos torronaires a cada aplec, porten els torrons en una caixa de fusta i els venen en paquetets de paper d’estrassa de mig kg, que pesen amb traça amb unes velles romanes. Però el realment curiós és que part dels torrons s’han d’ "adquirir" mitjançant un joc de cartes. Aquesta rifa és anomenada "girar el rei"; consisteix a repartir vuit cartes (baralla normal) a cadascun dels 6 jugadors que han pagat; el torronaire treu una carta d’un altre pilot cridant "giro el rei?".Qui tingui el rei del pal que ha sortit (o en el seu defecte el cavall), aquest és el guanyador.Pel que fa als torrons d’Agramunt, famosos a Barcelona almenys des del segle XIX, en què els mateixos elaboradors anaven a vendre`ls, es presenten en teules rodones, recobertes a banda i banda de pa d’àngel (dit també neula, oblea o pa d’hòstia), i contenen avellanes senceres, sucre, mel i clara d’ou. Les més comunes es presenten en teules d’uns 8 cm de diàmetre, d’uns 30 g de pes.El torró d’Agramunt gaudeix de "Denominació de Qualitat", atorgada per la Direcció General de Producció i Indústries Agroalimentàries de la Generalitat de Catalunya en data del 30 d’abril de 1984. Aquesta DQ inclou les tradicionals tauletes rodones (30, 50, 100 i més grams), així com teules similars al torró fort o d’Alacant. Després ha estat reformada en IGP. Poden portar avellanes o ametlles, mel i sucres amb clara d’ou, i elaborar-se en la qualitat Suprema i Extra (segons el contingut de fruits secs).Des del 1989 té lloc, en aquest poble de l’Urgell, té lloc pels volts d’ octubre una Fira del Torró. No tots els fabricants s’acullen a la DQ. Un d’ells , a més constitueix una important indústria que fabrica altres dolços i xocolates.Parlant de la xocolata, és remarcable el fet que alguns industrials, en aquest camp, hagin introduit nous gustos, elaborant també magnífics torrons amb cacau, fruits secs, cereals inflats, pralinés, licors, fruita confitada, etc. Al Principat, una indústria puntera és la Torras, de Cornellà de Terri/Banyoles, que elabora no solament torrons amb marca pròpia, sinó per a importants organitzacions alimentàries.També s’elaboren torrons d’aquesta mena a Olot-Castellfollit de la Roca, Reus, Barcelona,i, incloent d’altres presentacions tan tradicionals com noves, Girona (casa Gerió), Santa Coloma de Farners- amb torrons de gran fama-, etc.A part dels torrons industrials, que es guien per les qualitats de popular, Extra i Suprema, i que no poden utilitzar, en les varietats més tradicionals, els noms de Xixona i Alacant (protegits per Denominació d ‘origen), substituides per les de torró "fort " ("duro", en espanyol) o tou ("blando") , i que solen ser excel.lents, hi ha les elaboracions artesanes o de pastisseria.L’una i l’altra donen lloc a una sorprenent varietat d’aquests productes, que fa que, realment, n’hi hagi per tots els gustos que, a més, poden ampliar-se o variar cada any (si de cas l’única objecció que faria és la dels torrons light o lleugers, que són, des del punt de vista del consumidor, una cosa suspecta). La nova gamma són els torrons sense sucre- amb fructosa o sense-, que pto incloure varietats tradicioansl com el d’ Alacant, Xixina, de gema o més noves com el de nata i nous, xocolata (amb praliné,arròs inflat, etc.).Així tenim els tradicionals d’Alacant o fort i el de Xixona o tou. Segueix, en èxit, el de massapà, normalment amb fruites confitades, "guindes al conyac", fruita tropical com pinya, etc. Fins i tot es poden fer delicioses combinacions de massapà amb xocolata. També tradicional és el "torró de gema", o de crema o crema cremada, que a vegades es combina amb d’altres ingredients (xocolata, per exemple).Iugalment hi ha adeptes al "torró negre" o "cremat" (noms genuîns i tradicionals i no l’espanyol "guirlache" (o "guirlage" mot aragonès pres del francès grillage). També se’n diuen de "crocant" (d’ametlla, pinyons, ametlla), així com al torró de massapà de Cadi o "pa de Cadis", i als troncs de massapà amb pinyons, ja esmentats.Ja esdevinguts tradicionals són el torró de coco (sol o combinat, per exemple amb xocolata), o el de neu (d’antiga elaboració), i els de xocolata, amb ametlla, amb avellana, amb pinyons, amb taronja, amb cereals inflats, amb cafès, amb praliné, amb nous, amb trufa, amb Cointreau o altres licors i el també exquisit de "nata amb nous", sovint combinat amb xocolata. D`aquest un dels millors és el Marcona, de la casa Mauri; els de marca blanca no solen ser molt bons. Altres gustos- que varien cada any-són els de tiramisú, d’ arròs amb llet, de capuccino, de maduixes amb nata, de pinya,, de kiwi, de pistaxos,de iogurt, de fruites d’ Aragó, de púding de fruites… De fet, gairebé tot allò que dicta la imaginació- o la moda- és susceptible de ser convertit en torró. A més, dintre de la família, hi ha les coques de torró- les d’ ametlla, d’ Alacant, o les d’ avellanes, del Principat, més petites les figuretes de massapà- incloent les tradicionals catalanes del tió, com els esclopets, salsitxes, talls d’ embotit, etc-, les barretes de massapà recobertes amb pinyons (una delícia), el “pa de Cadis” , les anguiles valencianes i les serps de Toledo, de massapà, carabassa, etc. , també delicioses.