No sobra cap model culinari: però tan important és el de Ferran Adrià com el de les àvies de Sils
SLOW FOOD I CUINERES DE SILS
L’ occità José Bover, líder pagès antiglobalització, es va fer simpàtic atacant el restaurant McDonald`s, esdevingut així boc emissari de tot allò que té de reprovable, si més no gastronòmicament parlant, la mundialització.D’ entrada, cal dir que l’ hamburguesa és innocent: no és més que una cosa similar al “bistec rus” de les nostres àvies i mares. El problema és el model culinari proposat pel fast food: menjars necrofílics (l’hamburguesa es presenta en un petit sarcòfag), inidentificables, absurditat dietètica, creació d’ infant addictes i d’ adults infantilitzats, mals hàbits de comensalitat, etc. Presenten com a amanides coses poc verdes carregades de salses, carn combinada amb formatge (proteïna sobre proteïna), arrebossats carregats de greixos (com els del pollastre del coronel). I més falsedats: parlant de pollastre, un actual anunci del líder mundial del menjar ràpid ens anuncia un entrepà “pollastre, bacó i ceba” en el qual el pollastre s’ hi ha de mirar amb lupa: és un conglomerat de restes. El mateix passa quan s’ atreveixen a presentar peix,que sol ser una pasta. Amb tot, m’ agradaria tornar a insistir que no s’ hauria de focalitzar l´anti-fast food en tal tal aliment, sinó en el model global que planteja, infantil- com hem dit-, greixós,mancat de formes de comensalitat (com menjar, com seure a taula…), i, sobretot, deformador del gust. Pot condemnar de per vida als seus adeptes a un menjar tirturat i infantil i a salses (quetxup, mostassa, maionesa), sense les quals els nens (i molts adults americans) ja troben impossible menjar un arròs, unes patates o una truita.
Ara bé, l’arbre de l’ antiamericanisme ens pot impedir veure el bosc de l’ autèntic enemic, que és l’ espanyolització o la francesització. A Catalunya el fast food, així com la distribució d’ aliments, si de cas, es vehicula amb contiguts espanyols o francesos.No ens equivoquem d’ enemic: són els estats espanyols i francès els que ens imposen la seva llengua, els seus models culturals i , també, culinaris. Al Principat, més de la meitat de la distribució d’aliments en petites, mitjanes i grans superfícies comercials està en mans del grup francès PROMODÈS, és cert (Champion,Dia,Carrefour): però la direcció i la central de compres és a Madrid, i , de mica en mica, ens va espanyolitzant- com ho fan també Lidl i Aldi, d’ origen alemany passat per Madrid-. Demanaríem, doncs, els antiglobalitzadors- que fossin menys antiamericans de caricatura i més occitans-o catalans-, i menys francesistes o espanyolistes.
Un bon model alternatiu, és el moviment d’ origen italià anomenat SLOW FOOD (menjar lent), que ens proposa la recuperació no solament de la cuina tradicional sinó també dels productes lligats a la terra. Que és el que fan, pel seu compte, en Xicu Anoro i les cuineres de Sils amb una empemta admirable, que ara portaran les seves propostes justament a Itàlia, com ja han fet altres vegades- també a Barcelona, Madrid, etc.-. Aquest és, crec, l´autèntic camí: mantenir l’ essència de “la nostra vella cuina familiar, l´única que val la pena conservar”, com va escriure amb encert Josep Pla.
Com seria la cuina catalana si només hi hagués la d´autor, la dels snobs i rics, la de fusió i confusió?. No és pas un problema solament de que cada model sigui ben fet o mal fet, sinó de model mateix: certament no en sobra cap: però és tant important el de les àvies de Sils com el de Ferran Adrià.
Per saber-ne més:
Jaume Fàbrega.:El gran llibre de la cuina de les àvies (RBA)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Com gairebé sempre, d’acord amb el seu escrit, sr. Fàbrega. Només una reflexió al voltant de SLOW FOOD: em penso que mentre advoquin per limitar el consum de productes locals als de producció ecològica, es perd per a aquest model alternatiu del que vostè parla el suport de la inmensa majoria dels petits productors del pais. I és una llàstima.
Penso que els pagesos que no fan producció ecològica, avui en dia, comencen a ser vistos per alguns consumidors “pijoprogres” com una mena d’enverinadors en massa, o quelcom similar. I és molt injust. Les seves pràctiques agronòmiques estan regulades, inspeccionades, i resulten innòcues. I encara més: la inmensa majoria dels que jo conec, s’estalvien tots els productes que poden i incorporen al màxim sistemes de control biològic (no sé si ho he expressat bé, tècnicament). Almenys des del Maresme, ho veig així.