BONA VIDA

Brou de polla, polla d’ Índia, suquet de polla, follar amb un pal semaler…la gastronomia és inseparable de la llengua.

FOLLAR I MENJAR POLLES SÓN COSES QUE VAN A MISSA

Un anunci de restaurant publicat en un diari ens parla d’ una "broxette (sic) d’ estruç". I en, el mateix diari, en una secció d’ anuncis de restaurant, se’ns invitava  a anar-hi a menjar "brotxes". D’ altres prefereixen “broixetes” .De l’ exòtica "broxette" (indubtablement, un nou idioma, que podríem anomenar "catafrancès") a la pictòrica -però, segurament, poc digerible" "brotxa"- hi ha tot un recorregut gastronòmico-lingüístic ple d’ anarquia …i de "filets a la broix", un altre terme que hem vist utilitzat (broche, en francès és ast; l´expressió, a més d’ ignorant, és d’ un esnobisme innecessari). Per cert: m’ imagino que més que un pinzell gruixut, o d’ un filet sense guarnició ("broix" vol dir sol, simple) hom ens invita a degustar una carn feta a l’ ast o una "broqueta" (o, perquè no, un "enfilall"), del francès brochette. O el que per a molts és l´espanyolisme innecessari “pincho moruno”- molt poc  “morú”, per cert, j que sovint es fa amb porc-.

Es a dir: el món gastronòmic sembla renyit amb el correcte ús de

la llengua. Perquè si això passa en un diari, què us diré del que passa a les cartes dels restaurants i, encara més, a la ràdio?. A les emissores institucionals, per exemple, en els programes culinaris, se’n refoten de  la llengua catalana proposant-nos, per exemple, “catar” (tastar un vi) o “bodega”(celler). Ja no es diu ull de llebre, sinó “tempranillo”: ni els vins, tan lligats a la terra, se’ n salven.

El més verinós, doncs, és la intrusió de l’ espanyol. Els qui canten les benediccions del “bilingüismo” (que consisteix en què els catalanoparlants han de parlar en castellà, mentre que els hispans ho poden fer sempre en espanyol) m’ haurien d’explicar com evitar la creixent  i impúdica espanyolització del català. Sense sortir dels  termes alimentaris,  fa que podem parlar ja d’ un “catanyol”. Pequè aquesta intrusió-agressió d’ una llengua imposada  més forta, protegida i obligatòria (tot el que no té el català) no  solament castellanitza els termes del menjar i beure, sinó que no en permet un ús normalitzat. I encara una testa coronada- i tots els babèlics de torn- gosava afirmar que

el castellà no s’ ha imposat, i  el germaníssim Maragall hi afegeix que “el català no s’ ha d’ imposar” (però

el castellà si). Així, un restaurant d’ Osona que es diu Can Polla provoca somriures; però la polla, en català, és una gallina jove o una escórpora. Igualment, la paraula cigala designa els escamarlans i no, com hauria de ser, la bugia o llagosta lluïsa (un altre marisc). En un llibre recent editat per TV3- amb els nostre diners, ja que és d’ un bon cuiner que hi fa un programa-, hi apareix un “misteriós” suquet de cigales”: però la fotografia que acompanya el plat no ens deixa dubtar: són escamarlans!. Igualment, no podem follar, que en català vol dir, simplement, trepitjar raïm. I en àmplies zones del domini lingüístic, ja no es diu porc, vedella, cogombre  , pernil o tonyina, sinó “pepino”, “serdo”, “ternera”, “pepino”, “camon” o “atún”, i el bitxo (cirereta, pebrina, vitet, coralet) és un papus, cuca o animaló (mots que ja gairebé ningú, si més no a Barcelona, sap què volen dir). I, cada cop més, designen, amb noms directament espanyols els productes envasats: les barretes se surimi  són “tronquitos”, i així tota al resta. Al restaurant o a la peixateria us podeu robar amb un ensurt: si demaneu un gall- un dels peixos més exquisits- us vendran una bruixa, dita també misèria, cosa que n’ indica la seva vàlua gastronòmica.

El castellà ens degrada. Ja no demanem cabra, sinó “centollo”. Una alumna meva a l´Escola de Turisme i Direcció Hotelera de la

UAB catalanoparlant, al treball de curs, m’ hi ha escrit, tranquil.lament, “mejillons”. “Almejas” o “berberechos” són els mots comuns de les cloïsses i escupinyes, i “chirla” el de rossellona”, i “cagrejo” el de cranc. No mengem gall dindi(o indiot, o titot), sinó “pavo”. Al restaurant xinès no hi mengem rotlles de Primavera, sinó “rollitos” i “sopa d’ aletes de tiburón”. Espanya se’ns menja i, de retruc, acaba de devorar la nostra llengua. El pròxim pas- ja iniciat a Barcelona- és que la paraula coca ja no diu res- és, simplement, una mena de “pizza catalana”, l´ arròs a la cassola és sempre una “paella” espanyola, els fideus a la cassola o el rossejat una “fideuà” o “fidegüá” (com ja s’ escriu a València)  també espanyolitzant (és el que veiem a “Ventdelplà”).

I no entréssim pas en l´ortografia: “escalibada” , “escaxada”, “Llanega” cada cop són més corrents, potser a l´espera ja de dir-ne, definitivament, “verduras asadas” , “ensalada de bacalao” o “hongos”. No anem desencaminats. Al País Valencià, a les cartes, ja s’ ha generalitzat el “castizo” nom “rebollones” per rovellons o esclatasangs.  En d’ altres ja no s’ hi serveix bacallà o peix a la llauna o llanda, sinó a la “llata”, i de forma generalitzada l´arròs es fa en unes “paellera”- ja sabem que paella és el nom d’ un plat espanyol. En la nostra llengua, haurem de dir “sartén” a la paella?.

Sense llengua, hi pot haver cuina?. O, simplement, hi pot haver cultura, o dignitat?.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!