El pròxim 2008 es complirà el 175 aniversari de la publicació de l’ Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau, inici simbòlic de la Renaixença.
Durant la Renaixença, l’ allioli no solament és una salsa ben consolidada, sinó que és percebuda com a salsa catalana per excel.lència. Joan Cabrisas, autor del llibre Nuevo manual de la cocinera catalana y cubana (l’ Havana,1858) ens parla de
la “Salsa a la catalana dicho (sic) alioli agiaciete”. A la presentació, adreçada “Al público”, hi dóna una gran rellevància: “Si eres aficionado al país del buen vino (Catalunya), no te faltarán reglas para condimentar la Escudella, el celebrado Platillo, y sobretodo el non plus ultra del Alioli que tan bien adereza la carne como el pescado, la volatería como los caracoles, la verdura como las legumbres, en fin es una especie de salsa universal que conforta el apetito y alegra el corazón”. Ni Frederic Mistral, líder de la Renaixença occitana, que contemporàniament va dedicar un text a l’ allioli, i fins va dirigir un periòdic amb aquest nom (“L’ aïoli”) ho va fer millor. Daudet, provençal tòpic, també s’ hi refereix, i Maurras se’n delia. La dreta en ple, doncs, cosa que fa veure que el moviment occità va anar de mal borràs.
Tornant a la Renaixença, l’ autor de La cuynera catalana- el primer manual modern de cuina catalana, amb una clara consciència nacional (1835) també dóna, naturalment, una recepta d’allioli, del qual diu que és
la “Salsa a la catalana dita alioli”. El fa amb alls, oli i suc de llimona o de taronja agra (com es feia a la meva comarca).
L´allioli és la sala més típica de l’arc mediterrani, el trobem d’ Occitània a Alacant, passant per les Balears. És, doncs, una autèntica salsa nacional pel que fa a l´espai lingüístic i cultural.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ací deixe una notícia suplementària sobre l’allioli:
Segons que tinc entès i llegit, i pel que puc deduir d’aquestes notícies que ens dónes, devia ser durant la Renaixença precisament que es consolidà el prestigi popular de la salsa. Ara com ara, em manquen dades sobre el “cas valencià” -sempre n’hi ha un, de “cas valencià”, en totes les qüestions de cultura catalana!- però promet de cercar en els textos al meu abast dades amb què complementar pel sud el que ens dius. No m’estranyaria gens que la literatura d’espardenya nostrada ens obrira una altra clarícia -no sé, em fa tota la impressió que Llorente i els altres eren massa “coents” per a apreciar el mateix que en època més moderna lloava l’Estellés, per exemple. No obstant això, la dada que voldria aportar ara remunta una mica més enrere. Al famós Llibre del Coch de Robert de Nola, ja hi apareix l’allioli esmentat amb aquest nom (amb l’arròs al forn, l’únic plat de tot el receptari que encara es prepara avui en dia de forma habitual). L’editor ens aporta, a més, la constatació que el traductor castellà de l’obra no disposa encara del nom modern d’aquesta salsa en la seua llengua: i pel que veiem, de ben segur que no s’ha estès per la banda castellana de l’Estat més que en una època ben recent. Sembla que a l’edat mitjana l’allioli era molt característic del reialme d’Aragó, on el nom aragonès -ajolio- es conserva encara fins i tot a les poblacions que ja no usen la llengua aragonesa (i en molts llocs sembla també l’única salsa coneguda, de tant com l’usen, preparat com es fa encara avui a València en les ocasions solemnials: alls, oli d’oliva verge, sal i pura paciència i força de braços). Podria ser que el focus d’extensió i popularització de la salsa als Països Catalans durant l’edat moderna provinga de l’Aragó? Fa de mal saber i comprovar. L’arrelament de la salsa és tan gran, que arreu del nostre domini es poden trobar suposats bressols de l’allioli: curiosament, pel que es pot veure alPaís Valencià, són sempre zones de marina i cuina de peix o de muntanya les que s’atribueixen aquesta genuïnitat, i no mai les zones d’horta.
I és que el tema de les salses dóna molt de què parlar i molt per on tafanejar! En fi, que morí l’haca i queda el rossí i ací estem “pa lo que vinga”.
Salut i bon vi. Coordialment,
Raül