Entre el sushi i la barbacoa, entremig hi ha la presència o no del foc.
EL FOC
Sense foc , és evident, no hi ha cuina. Encara que la moda actual determina que, sobretot per influència italiana i japonesa, hom devori sashimis se peix, sushis d’ arròs i peix i tota mena de carpaccios (paraula ja recollida la DIEC2) i steaks tàrtars (bistec, segons el DIEC) fins als més inversemblants-, convindran amb mi que allà on hi ha foc hi ha civilització. I tradició: el foc, per exemple, ens evoca nadal: família, amistat, regals, encara que sigui sota un embolcall embafadorament kitsch. També ens evoca l’ estiu: Barbacoes, fum, pícnics. Allà on hi ha civilització, i foc, hi ha cuina. Però, paradoxalment, allò que més ens fascina de la cuina a l’ aire lliure és el foc. La cocció dels aliments sota l’acció directa de les brases- i d’ una xera més o menys abraonada, passant per les brases i el caliu -, ens continua fascinant. Ens mirem un foc
com qui mira un televisor, o quasi. Justament ara, que hem dominat el foc fins a tal punt que hom ha aplicat a la cuina les tècniques espacials- i d’ altres- més sofisticades, que han donat lloc a les cuines d’ inducció que, de forma màgica per a qualsevol profà, cuina per imantació fèrrica i sense cap mena de foc aparent. Però el foc, la flama, el caliu, ens continua fascinant igual que als nostres avantpassats d’ Atapuerca, com ha posat de manifest Eudald Carbonell– savi i humanista, condició no sempre present, per partida doble, en un universitari o científic-.La fascinació del foc a què al.ludim fa que en totes les cultures hi hagi menges basades en la cocció a l’aire lliure. Des de la, teòricament, més avançada del món, com és la nordamericana fins a aquest racó de món descongeut (pels altres) que són els Països Catalans. Aquí, les ara il.legals costellades, cargolades (Catalunya Nord), sardinades, torrades (en el sentit de la Catalunya meridional o balear, o de
la Costa Brava Nord) i escalivades (de "calius") diverses formen part, indubtablement, de l’ imaginari gormand col.lectiu. Com en formen part els "moregadas" per als andalusos, les "sardinhas as brasas" (i fins el bacallà) per a gallecs i portuguesos, les sardines i besucs al foc directe per als bascos, la "cagarolada" (no és cap error) i la "musclada" per als llenguadocians, l’ "arní" a la brasa per als grecs, el "lechón" per als caribenys (típic de les festes de Nadal) el sagrat mexui per als magribins i, no cal dir-ho, el no menys sagrat "asado" per als argentins. Per als nordamericans, baldament no siguin un prodigi reconegut de cuina, en canvi, ningú els traurà la consuetudinària barbacoa. L’ adscripció a la identitat de la cultura ianqui es fa a través d’ aquest ritu iniciàtic: hem passat de l’ homo faber d’ Atapuera a l’ homo barbacoensis de la nostra era… O d’ Atapuerca, de Talteüll o de Serinyà, a l’ eructe de la cocacola.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!