El nom fa la cosa?.és el mateix dir-se Fernando que Ferran?.
DE FERNANDO A FERRAN
L`any 1992, l´editorial Emúries- en la qual jo hi dirigia la col.lecció gastronòmica “Bona Vida”- em va encarregar la redacció del “llibre” de Fernando Adrià (és a dir, de fer-ne de “negre”) que es titularia El sabor del mediterrani. Aquest llibre , editat en català i en altres llengües, va suposar el començ de la fabulosa projecció internacional del cuiner de El Bulli, fins a esdevenir “el millor cuiner del món”. La feixuga- i tanmateix apassionant- redacció del llibre (textos introductoris, receptes, redacció pròpia de receptes tradicionals) em va permetre, d’ una banda, conèixer d’ una forma exhaustiva la cuina d’ en Ferran i el seu fascinant procés creatiu, així com la seva personalitat bonhomiosa i accessible. Per això, com a part implicada en el llibre i preveient- com tots ho fèiem- un definitiu salt internacional, li vaig suggerir que, en nom del país i de la coherència cultural i història del lloc i el país on feia la seva cuina, que es passés a dir Ferran. Les “negociacions”- si es pot dir així- varen ser prou allargassades, no pas per les objeccions del propi Ferran sinó del seu entorn. Aquest- per dir-ho així- estava molt poc interessat en el país i la llengua: així la carta d’ El Bulli d’ aquell moment era en espanyol i altres llengües, però no pas en català. Jo la vaig traduir, així com vaig realitzar altres accions de catalanització per mor de l’ art, es a dir, sense cobrar. Ho dono tot per ben esmerçat, ja que finalment El Bulli. El sabor del Mediterrani va sortir en català, espanyol, anglès, etc., signat per “Ferran Adrià”, que a partir de llavors ja fou el nom totalment catalanitzat del geni.
Tot, doncs, va anar com una seda…llevat d’ alguns aspectes poc clars de l´entorn : així, l´editor s’ hi va fer sortir ell mateix com a col.laborador (tot i que no va escriure ni una ratlla del llibre), hi va ficar algun amic seu (suposadament com a corrector), no va fer constar correctament el treball de cadascú…i va pagar tard i malament. Però això són figues d’ una altre paner: el que importa és que, es vulgui o no- si més no pel nom- el cuiner més universal és català.
Per saber-ne més:
Jaume Fàbrega. El convit del Tirant. Cuina i comensalitat, de l´Edat Mitjana a Ferran Adrià (Pagès Editors, Lleida, 2007).
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Vet aquí. Ja sé que tothom parla com pot o com vol i no ens hi podem ficar. I ja sé, també, que la pregunta és impertinent, però sempre m’ha intrigat: per què parla un català tan axarnegat (perdó) en Ferran (Fernando) Adrià? Son germà bé que parla un català ben normal. Que no són fills dels mateixos pares? Sé que hi ha coses més importants, preguntes més interessants, però posats a fer i ja que n’ha sorgit el tema….
Saps Jaume, m’has satisfet una curiositat. Sempre m’havia semblat curiós que per edat, extracció sociocultural i orientació de la seva figura pública (dissortadament massa sovint identificada amb aquesta guatlla de la “cocina española), en Ferran Adrià portés un nom tan català i que no haguessin fet amb el Ferran el que sí passa amb l’Adrià, l’accent del cognom a qui fan ballar la farandola per castellanitzar.
Sigui com sigui, lamento dir que en Ferran i l’entorn segueixen sense ser massa acurats amb la llengua. Només cal veure com algunes de les empreses lligades al mestre de Montjoi la menyspreen en les seves webs (http://www.facesdesign.com/indexf.html). Aviam si alguna vegada pot tornar a fer-nos d’àngel de la vetlla.