El nom fa la cosa?. Si la paella fos espanyola es diria sartén.
PAELLA, PAIELLA, PELLA, PADELLA
La pronunciació corrent al nord de Catalunya de la parula paella és “paiella”. L´ultracrrecció ha introduït la pronunciació més general, “paella”, però llavors entrem en un altre terreny. El nom “paella”, cada cop més, designa un plat d’ arròs a la valenciana. Aquest arròs, famós a tot el món, eixit de l´Horta, porta el nom del recipient, com s’ escau en altres plats de diverses cuines (cassola, greixonera, tià, caldeirada gallego-portuguesa, marmitako basc, etc.). En algunes zones també sona pella (Nallorca) , padella (Franja), etc. En les textos espanyols se sol afirmar que és un mot castellà procedent directament del llatí (cosa evidentment falsa), i ja hi ha cuiners i gastrònoms que, a Catalunya, diuen i escriuen l´aberrant “paellera” per designar la paella o paelló (és evident, com saben els valencians, que paellera és una dona que fa paelles). Diem, de passada, que si el plats més famós internacionalment de la cuina “espanyola”, si realment fos espanyol, se’ n diria “sartén”, que és el nom que té en aquesta llengua la paella (trobem, per cert, un nom similar en occità, mentre que el francès usa un mot similar al català, poêle).
L´origen de l’ arròs a la valenciana, dit ara “paella”, si més no pel que fa a la primer cita que he localitzat (un receptari català escrit per un frare) data del segle XVIII: però és al segle XIX quan el plat es documenta bé (arròs en paella,paella, anar de paella) i quan comença la seva fama i difusió. Així, en un receptari del 1885 publicat a Madrid (Novísimo manual práctico de cocina española), hi apareix un “arroz a la valenciana” (curiosa recepta a base de cebes, pebrots sencers i arròs) i un “Arroz en paella”, que ja s’ aproxima a la recepta més o menys canònica, si bé té ingredients més o menys heterodoxos o més o menys ortodoxos com pebrots sencers fregits, a part de pollastre, ànec, llom de porc, anguiles, salsitxes, all, julivert, pebre, clavell, carxofes, pèsols, mongetes verdes: una veritable paella xurigueresca i poti-poti, que va fer que els gastrònoms d’ aquell segle- francesos o espanyols- abominessin d’ aquest plat. Qui ho havia de dir!. Què seria d’ Espanya sense la paella, els toros, la caspa pseudo-flamenca, l´Albert Boadella o la Montserrat Caballé?.
Notes: sovint s’ abusa , a Catalunya, de la paraula paella, referint-se a l’ arròs, és un flagrant espanyolisme. S’ oblida l’ autòcton arròs a la cassola; de fet la paella que es fa a Catalunya i les Balears és una barreja entre aquest arròs i l’ arròs a la valenciana.
“Churrigueresco”- mena de pre-barroc espanyol- ve del valencià Xuriguera (de xoriguer). Mos ho furten tot!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
La paellera és el lloc o l’eïna específica on és posen les paelles per a coures.
L’espanyol com a tal no existeix doncs tant el català com el castellà és podrien considerar part de l’espanyol. És com si diguerem ara el europeu al alemany, rus, anglés, francés …
És tant com parlar de l’ètica al Reial Madrid, no pot existir mai, doncs el Reial Madrid per naturalesa pròpia ha estat tot el contrari al significat de la paraula ètica. Seria tant com parlar de l’ètica nazi, seria un autentic insult a l’intel.ligència.
L’estil Curigueresco suposo que ve del gran arquitecte del barroc , de la Cort, JB Churiguera, que era català. A les Planes d’Hostoles sota del Far hi ha el mas Xuriguera. Un dels tres comediants del teatre de Guerrilla s’en diu.
La paella, cuinat i plat d’arròs, dita paella valenciana, es una estrella de la catalanitat, pensaria més bé. I no hauria de passar res per què de les paelles que sèstilen per fer l’arros a la paella se n’hagi arribat a dir també una paellera. El flam ha donat lloc a la flamera, i flanera.
Això que el nom del recipient on es cuina hagi acabat designant el nom típic del cuinat i del plat es una cosa molt general: Son els caos que enumereu i d’altres com ara, pote i potage, i potatge, de pot; calderreta,
escudella, olla, cassolet ( occità i francès adoptant l’occità), marmita dona nom al marmitako ( de marmita ), la tagina de terrissa al Marroc, terrina ( de tarro ? ), pa de motlle o motllo,
Una altra cosa. M’ha agradat l’escrit que heu fet al Diari de Girona sobre el contenciós Israel – Palestina .
Bon dia,
escric desde França per parlar de les “paelas” d’aquí, snif, snif. No sé a quin segle va ser, si va ser a un xiringuito madrilenyo de Benidorm als anys seixanta o qué, però això que a França anomenen paela és avui un dels plats preferits dels francesos (juntament amb el cuscús amb xipolates, que consideren un plat francès).
Aquí es considera un plat ràpid i barat, algo així com els raviolis en tomàquet que vénen en llauna. Perquè la paella es compra de llauna, essent la millor la dita “royal” (a França es diuen antimonàrquics però quan volen dir que un plat és bo, o té més ingredients, sempre és la versió real/royal), que conté pollastre i xoriço.
Sinó, també es pot comprar en paradetes al mercat, on les fan en una mena de woks grans, tot al dia al foc i sense gens de suc en cap moment. Consideren que és un plat per fer per a una cinquantena de persones mínim, per sopar o per acompanyar un tall de carn amb salsa, per exemple. I tots pensen que es cuina amb woks asiàtics.
Però clar, com que també la fan amb arròs thai, llarg, integral i encara millor si és de colors. La tècnica utilitzada és bullir l’arròs juntament amb choriso, com si fos una favada, i a més pollastre tallat a quarts, alguna anella de calamar congelat decorativa (que no sé com ho fan, però pren una textura extranya, com gelatinosa) i per suposat musclus congelats. L’arròs amb choriso i mosclos és molt “espanyol”. Per que quedi groc alguns dubten entre la curcuma i el curry, tot i que per sort alguns només i fiquen colorant. Ho eixen bullir tot junt durant tot el dia, fins que algú arriva i els demana una ració, com si fos una pizza al tall. llavors sempre hi ha qui per millorar-ho demana “una salsa per acompanyar la paella, sisplau”.
El pitjor és que quan vas de bona fe i fas el comentari de que a casa teva les paellas no porten choriso, per exemple, et miren malament i et diuen que són ells els entesos en cuina, que què en saps tu, que això només ho pot dir una persona a qui no li agrada el choriso (i sospito que pensen que això deu ser molt insultant o molt poc habitual en un català). I quan expliques que els arrosos catalans -o espanyols- tenen unes tècniques diferentes, i que s’hi poden posar molts ingredients però que hi ha alguns que no ens són propis (com la barreja choriso, curri i pebrots d’espelette) ni escolten ni et creuen. Sempre n’hi ha un que coneix algú que ha estat a “Espanya” i li ha ensenyat la recepta.
Uf, em demano si en algun lloc d’Espanya es fan així. Tampoc m’extranyaria.
Fa poc van donar una estrella michelin al restaurant parisí El Fogón, que porta un valencià i està especialitzat en arrosos. El mèrit és que algú l’hagi valorat en un lloc on l’únic arròs que es coneix és el sushi i el rissotto. Un restaurant on, si llegiu qualsevol crítica o valoració a internet o als diaris, tots els francesos coincideixen a dir que cal prendre les tapes unicament, que com plats només tenen arrosos i que són “dolentíssims” i “sosos”, sense choriso ni formatge !
En fi, com diu Murphy: “somriu, encara pot ser pitjor”.