Símbols innocents, símbols de consum, símbols trascendents: de les baderes als “gorros” i barretines.
BANDERA I BARRETINA
Aquest any se celebra el centenari de la creació de l´estelada, la senyera catalana amb un triangle blau i un estel blanc. És una bandera més antiga que de bona parts d’ estats europeus actuals. Es relaciona amb la de Cuba- força catalans van ajudar a la independència de l´illa contra la tirania d’ Espanya, i l´independentisme català té unes fortes arrels històriques en l´illa caribenya-, i és compartida, parcialment, per la de Puerto Rico (també, com la bandera cubana, amb franges, un triangle i un estel). No cal dir que és una bandera per a la qual han lluitat, han mort i han estat perseguits per Espanya molts catalans, i no pas solament per la marca del triangle i l’ estel, sinó també per les simples quatre barres. Aquesta darrera- una de les banderes més antigues d’ Europa, ja que documenta com a mínim des del segle XIII- presenta dos problemes: d’ una banda, la transició espanyola la va fragmentar, introduint símbols distintius al País Valencià (“blavera”) i a les Balears. La bandera valenciana, no ha estat mai acceptada pels moviments realment valencianistes (però, és clar, pel PP i el PSOE, que l’ han imposat). L´altre problema és que el Regne d’ Espanya va copiar aquesta venerable bandera al segle XVIII (redyuint les franges), amb la qual cosa al senyera història, quan oneja i, no cal dir-ho, internacionalment, a penes es distingeix de l’ espanyola, ja que els colors són idèntics i el nombre de franges és més aviat una contingència. No cal dir que ningú que sigui raonablement democràtic, a Catalunya, no accepta ni acceptarà mai l’ actual “estanquera”, ja que és té unes connotacions profundament antidemocràtiques (fem notar que representa només l´Espanya castellana- o Espanya, tout court– i és la mateixa de Primo de Rivera o Franco. A la postguerra, els catalanistes que bevien de fonts marxistes, varen adoptar un nou model d’ estelada amb el triangle vermell: aquesta darrera, a part que des del punt de vista estètic i de l´impacte dels colors és menys eficient, suposa a més un contrasentit: l´alliberament nacional i l´aconseguiment d’ un estat propi no té res a veure amb el marxisme i fins alguns socialismes.
Finalment, no hem incorporat a una simbologia nacional desacomplexada la barretina que, en cavi (dita barret frigi) apareix, com a símbol de llibertat, en episodis com al revolució francesa o l´americana i, fins i tot, forma part de les ensenyes nacionals de Cuba, l´Argentina, Colòmbia, Bolívia, Haiti, Nicaràgua, Paraguai, El Salvador, etc. Significat, també, la llibertat dels esclaus i la lluita contra l´opressió- ja a l’ època dels romans- i en la iconografia antiga caracteritzava la gent de Turquia i el pròxim orient, dels reis mags al déu Mitra, i més tard els mariners i els jueus. Altrament, questa barretina es troba a Eivissa, Portugal, Sardenya, Itàlia, Còrsega, Provença, etc.
La barretina, certament, té unes connotacions de folklorisme retrògrada i rural, que caldria superar, ja que formen part del típic complex d’a autoodi dels catalans. Al segle XIX, al contrari, va ser el símbol de la cultura i la modernitat, i amb aquest objectiu la va lluir el jove Jacint Verdaguer quan va recollir un premi els renovellats Jocs Florals de Barcelona. Salvador Dalí, molt assenyat en qüestió de símbols, dintre el seu espanyolisme retòric reivindicava una forta catalanitat amb les espardenyes, la barretina i els usos lingüístics.
L´únic intent, que sàpìga, de donar un aire de modernitat sense caspa a aquesta barret es el va fer un dissenyador que la va tirar, no fa molt, com a logotips d’ una mostra catalana a Nova York.
A part d’ això, la barretina és un excel.lent capell per al fred i, per la seva flexibilitat (es pot desar en una butxaca, al cinturó, etc.) molt més dúctils que els barrets durs (com el cordovès, el de Baden-Würtemberg, etc.). No hi ha dubte que si fos espanyola, o escocesa, els espanyols o els escocesos la lluirien amb orgull.
Fins i tot el Pare Noel sembla que proti barretina, encara que sigui espúria i imposada. En les representacions del tió, en canvi, no hi sol mancar, ni en algunes figures del caganer tradicional.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!