Productes/BITXOS, PEBRINES, CIRERETES I VITETS

Voleu saber el siversos i curiosos noms del Capsicum (pebrot o pebre coent) arreu del domini linguïstic?
BITXOS, COENTS I AMB MOLTS NOMSTant el terme espanyol de “guindilla”com el català de “cirereta” es refereixen, sens dubte, a un dels bitxos més rabiosos que existeixen, menut i rodonenc- d’aspecte semblant, doncs, a una cirereta-. Es cultiva particularment als països del Carib, on és anomenat amb el nom d’ “ají cachucha” (o , simplement,“cachucha”), sobretot a Cuba i a Miami. Tant picant, que a nivell col.loqial és anomenat “ajicito de la puta de tu madre”. A Itàlia, on també es cultiva- i en venen les llavors en sobre- és anomenat amb l’ expressiu nom de “bacio di Satana”, és a dir, petó de Satanàs: si te’l posen a la boca en cru, refregant-lo- una broma de nens, típica a Llatinaomaèrica, però també aquí, a pagès-, has de córrer com un desesperat a mullar-te amb aigua. “Ets més roín que un diet coent”, diuen els valencians.D’ aquest bitxo a Xile en diuen “picoroco”, “bola” i  el “putas parió”, Es cultiva molt fàcilment a casa: jo en tinc tot l’ any, en un test posat a l’ ampit interior d’ una finestra. Per tant, hem de suposar que va ser uns dels primers vegetals in d’ Amèrica que varen ser adoptats, com a mínim ja des del x. XVIII, oen el qual j s’ han aconseguit els pebrots dolós, j que apareixen, escalivats, al llibre de cuina del frare Francesc del Santíssim Sagrament els noms dels parents dolós indiquen l´origen coent- pebrot, pebre, pimentó, primentó, etc.-.Això sí: a la cuina, s’ ha de fer servir amb moderació.Un altre bitxo també coent i petitó és el que normalment s’ anomena caiena; al mercat es troben sencers o en pols, i són la base de famoses salses picants com la Tabasco. El seu nom li ve de Caienne, la capital de la Guaiana francesa, des d’ on s’ exportava. Al mercat, igualment, hi trobem bitxo en escates, en pols (pebre vermell coent), o sigui l’ espanyol pimentón i l´hongarès paprika i diverses salses a base de bitxo, a part de les esmentades. Harissa de Tunísia, sambal oelek d’ Indonèsia, etc. El mot català de bitxo- per desgràcia, cada vegada més confòs amb cuca o papus, per influència espanyola, curiosament, vé de vit (sexe dels bous, etc. i fuet, que és, clar, “pica”), que a València sona “vitx” (com “pastitx”, de pastís). També hi ha els bitxos tailandesos, de justa fama de picants, i els bascos, més dolcenc, excel.lents conservats en vinagre, que correntment acompanyen les mongetes guisades. A Grècia els piperides també es troben, conservats en vinagre i pel seu gust més dolcenc s’ assemblen als bascos.Però els reis dels bitxos són els mexicans, que els  fan servir amb profusió. Es de Mèxic d’ in provenen al major part de bitxos (Capsicum frutescen i C. Annum) més tard escampats pel món pels portuguesos, a partir del segle XVI i del seu ampli imperi colonial. A Portugal distingeixen entre malagueta i piri-piri, que és el bitxo picant aclimatat a Àfrica (aquest nom el trobem en la majoria de llengües africanes, al costat del filfil magrebí) . A Mèxic es pot dir que no hi ha plat on no hi hagi alguna classe de bitxo, fresc, semisec o sec, verd o madur- fins i  tot els mexiques en posaven a la xocolata!-. El bitxo va bé en els climes tropicals, ja que estimula la gana, fa pujar la pressió i desinfecta. El “chile” que és com es diu a Mèxic pot adoptar nombroses formes, colors i grandàries, totes competits ena roma i coentor: serrano, poblano, colorado, verde, pasilla, habanero…”Yo soy como el chile verde, picante pero sabroso”, que canta la Chavela Vargas al film “Frida”. Tailandesos i xinesos de la regió de Sechuan també fan servir bitxos, petits els xinesos i més grossos els de Tailàndia.Als nostre territori trobem nombroses variants del nom bitxo: pebrina (Catalunya Nord, nom que retrobem al Llenguadoc), cirereta i cireret (comarques de Girona ), pesteta (Tortosa, Maestrat), vitet o ditet (País Valencià), coralet (Castelló de la Plana). A les Balears: pebre de cirereta, pebre coent, pebre fort,citró (Eivissa), pebre de banyeta (Menorca). També és anomenat bisolet, pebre de banya de cabra, cornet,, coentet,fiçó (fibló, de “picar”), viró, visolet, xitxó, sidereta (Alacant, Empordà), pebre fort, pebre de llengüeta, nyoreta,  pebre bord,i altres. Per exemple, xili, acabat d’ adaptar del nom mexicà. A Amèrica els noms més corrents són chile i ají. És la guindilla espanyola, el piment francès, el chili pepper anglès, el peperoncino italià,  la paprika hongaresa, alemanya,  ardei american romanès, etc.No oblidem el “dàtil pepper”, un bitxo que els descendents de menorquins de Florida reivindiquen amb orgull com a part del seu heretatge.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *