A la tremenda

Publicat el dimarts, 21/12/2010
La veritat és que m’ha agradat aquesta nova versió de l’Hort dels Cirerers
que estan fent al Romea. Txèkhov+Mamet+Manrique!. Però no sé si prou.
Correcta. El text i la seva adaptació ens explica bé la tragèdia d’una
família en plena decadència. La interpretació ajustada. L’escenografia
digna. Res a dir… Mmmm, mala senyal.

És allò que li vas donant voltes al sortir del teatre i comences a
pensar en el mèrit d’un teatre privat de tirar endavant una obra com
aquesta amb un repartiment nombrós (per tant, car) i un muntatge escènic
amb un minim d’ambició, però no hi acabes de veure el perquè d’aquesta
nova versió després de la del 2000 al Lliure amb l’Anna Lizaran i
dirigits pel Lluís Pasqual.

Ep! i quedi clar que sóc un entusiasta d’en Julio Manrique. Com actor
i com a director. He vist tot el que ha fet. Sempre m’ha agradat. I
estic molt content de les seves noves responsabilitats al Romea. Però en
aquesta nova versió de l’Hort… m’ha faltat arribada. Personalment crec
que allò que ha quedat més fluix és el conjunt d’actors, el càsting. Tot
i ser una obra molt coral, els papers principals, la Montse Guallar i
el David Selvas són, crec que haurien de ser, les parets sobre les quals
descansin la resta de personatges. I la parella trontolla una mica. No
arriba. Surts bastant fred tot i la força del text. En fí, potser era jo
que tenia un mal dia.

El que sí val la pena és anar passejant al ritme del text i anar fent
l’exercici d’anar-nos mirant al mirall. Veure aquesta família adinerada
en plena decadència com assisteix com un espectador més al seu
empobriment i dissolució. Aquesta incapacitat per prendre cap
iniciativa, acostumats a que el pes de les decisions ja vinguin donades
per la seva sort ancestral o a que les qüestions del dia a dia les
portés el personal subaltern, sense fixar-s’hi gaire en el què ni en el
com. Fins que el pas del temps i l’apatia els acaba fotent la cartera i
la memòria. Va bé això de mirar-se al mirall, personalment i
col·lectivament i veure l’utilitat o no d’allò que es fa i de si s’està o
no disposat a assumir el més mínim risc davant del perill de la
desaparició.

I enraonant i donant-li voltes, a la sortida vem descobrir una nova taberna, el bar Cañete,
al carrer de la Unió, 17. Efectivament, on abans hi havia el mític bar
Orgía, quan el carrer es deia Conde del Asalto!. Molt bona troballa
aquest Cañete. Tapes i platillos molt ben cuinats. Bons vinets. Ambient
distés. Fa un parell o tres de mesos que és obert i em sembla que farà
soroll.

Bona vetllada doncs, arrodonida pel partit del derbi. 1-5 !!. Es pot demanar millor final del dia?

Joan Garcia Codina, Carme Català i 6 persones més els agrada.