La societat catalana és avui ben diferent d’aquella en què veié la llum la democràcia cristiana.
La nostra cultura social es secularitzà fa anys majoritàriament, l’Estat desitjat en matèria religiosa és el laic, rebutja que principis religiosos es converteixin en principis de les polítiques públiques i considera que la religió que es professi pertany a l’esfera privada. El que fa creure que un partit ideològicament fonamentat en una confessió religiosa, en el cas d’UDC en la religió catòlica, només pot ocupar en l’espectre polític català un paper marginal o complementari.
Difícil és avui que Duran pugui assolir el que desitja per a UDC en una mena de refundació, convertir-se en el partit “atrapa-ho tot” que fou CiU. UDC no és CDC, el partit exemple durant dècades de la transversalitat que li subministrava els principis sociodemòcrates fundacionals i el nacionalisme d’obediència catalana.
Les paraules de Duran recorden el congrés de l’any 1989 de la refundació d’Alianza Popular quan es convertí en el Partit Popular i que es definí com “un partido de ancha base donde quepan y convivan cómodamente las ideas liberales, conservadoras y democristianas”.
Però Catalunya no és España.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Dins la mitologia de la UDC resistent durant el franquisme tenia un lloc destacat l’actitud de Pau Romeva en la discussió de la Llei de Contractes de Conreus. La seva fidelitat al govern d’ERC, malgrat diverses discrepàncies, va quedar fora de qualsevol dubte; i en general l’actitud dels dirigents d’aleshores no pot ser titllada de conservadora, com no ho era en general la dels naixents partits demòcrata-cristians d’arreu. Val la pena de rellegir l’aplec dels articles de Luigi Sturzo al Matí durant la seva estada a Catalunya (Unió Editorial, Barcelona, 1992): tots els textos transpuen unes conviccions democràtiques claríssimes, una adhesió al principi de les nacionalitats, una crítica a tots els totalitarismes – el feixista i el soviètic -, una preocupació per la justícia social, i hi buscaríeu en va cap referència que pugui ser titllada de ‘confessional’. I us ben asseguro que en la UDC resistent al franquisme no hi havia ni un bri de confessionalisme polític; al contrari, un desig fervent de superar la vinculació entre església i estat i, en particular, una viva oposició al nacionalcatolicisme.
A Europa hi hagué els èxits de la CDU alemanya, i els de la DC italiana – aquesta darrera, però, féu una trista fi, amb serveis impagables a la consolidació de la democràcia i a la construcció europea. Els MRP francesos, en canvi, van ser flor d’un dia. I tampoc va acabar consolidant-se la democràcia cristiana a Amèrica, malgrat figures com les de Caldera i de Frei. Ara podríem en l’estèril debat de “què hauria succeït a Catalunya si…”. El cas és que la democràcia a l’estat espanyol va arribar tard, i els partits fonamentats en les tesis demòcratacristianes van anar quedant desfasts. En Jordi Pujol ens ho deia, i no ens ho volíem creure, però al capdavall cal reconèixer que tenia raó.
Tocant a la situació actual, es dóna una paradoxa: en la mesura que Catalunya avanci cap a la plenitud nacional, els partits que més s’han distingit per a fer-la possible deixaran de tenir raó de ser. Sembla clar que es configurarà una dreta, un centre i una esquerra, però l’esquema de partits serà diferent, i això independentment del fet que es conservin els noms o no.
Probablement el que fa Duran Lleida – com el que fa Iceta – és preparar-se per al dia després. Per al meu gust, però, partidari de la CDC més socialdemòcrata – tot i que el terme no m’agrada gens – probablement de la idea de Duran Lleida en sortirà un producte, ara sí, massa conservador.