En Pere Navarro ha viscut aquests últims temps endinsat en la soledat. Ésser el cap d’un partit polític i no ser estimat no és un fet ni desitjable ni insòlit, ara bé no ser respectat ni considerat el líder pels seus és el senyal que ha de deixar d’ésse-ne el cap. La dimissió ha estat la decisió encertada i l’única possible i amb ella s’obre una nova etapa per al PSC decissiva per al socialisme i per a Catalunya.
El PSC pot deixar d’ésser el partit acòlit del PSOE i retornar a les sigles el seu significat primigeni: Partit Socialista de Catalunya. No serà tasca fàcil dir adéu a Espanya, ràpidament s’autoorganitzaran els grups per a imposar camins i dependències i intentar convertir-se en els nous dirigents. Podem trobar-los a l´òrbita de:
Ros, des de la seva reputació d’alcalde amb un suport majoritari a la capital lleidatana i el seu catalanisme digerible podria ésser un primer secretari de consens.
Collboni, guanyador d’unes primàries a l’alcaldia de la ciutat de Barcelona, té un perfil fresc, nou i jove. Podria ésser l’aposta atractiva del canvi, la imatge del socialisme blackberry de poques calories.
El grup dels antics dirigents catalanistes és ric en experiència i talent polític, són els grans i savis elefants, però no representen el canvi sinó el passat.
I sobrevolant el partit hi ha l’intel·ligent Iceta, el que millor coneix les forces i febleses del partit i dels seus homes i dones dirigents, és el que sap moure fils, pot fer-se invisible o no segons el paisatge i té la preuada qualitat que la seva aspiració no és la d’ésser candidat a la presidència de la Generalitat…
I potser hi ha “l’aspirant tapat” que calla i que quan els dos adversaris principals s’autodestrueixen en una oposició ferotge , ell, que és a l’aguait puja al podi.
Si l’unionisme espanyol- el grup Balmón- perd força, la majoria parlamentària pel dret a decidir sense condicions pot ésser esplèndida.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Podria fer l´acudit fàcil i groller de dir que l´Iceta sempre és al darrera; però el que de veritat condueix i agombola el ramat -d´elefants o d´ovelles, tan se val- és el Celestino Corbacho.
“El PSC pot deixar d’ésser el partit acòlit del PSOE i retornar a les sigles el seu significat primigeni: Partit Socialista de Catalunya.”
Primer error: les sigles del partit aquest no són pas PSC, sinó PSC (PSC-PSOE). Segon error: el nom no és pas “Partit Socialista de Catalunya”, sinó “Partit dels Socialistes de Catalunya (Partit Socialista de Catalunya-PSOE)”. Al Cèsar el que és del Cèsar.
Altra cosa, més opinable, és si ha de deixar d’ésser l’acòlit del PSOE. No veig per què, si ésser el PSOE del Principat ha estat sempre, i continua essent, LA funció del PSC (PSC-PSOE).
Ja ho he dit en alguna altra banda, però permeti’m que hi insisteixi aquí: Hi ha dos PSC (PSC-PSOE): el que ha existit realment, i el que s’inventen ara els que es planyen que ja no sigui el que havia estat… en llur imaginació retrospectiva. El PSC (PSC-PSOE) de Navarro ha estat ben fidel a allò que el partit ha estat sempre; els crítics, no, per bé que ens caiguin millor. I que, al capdavall, i fins a nova ordre, volen l’autodeterminació per a subratllar encara més llur profunda vocació espanyolista.
D’on no n’hi ha no en pot rajar.