Entrevista amb Josep Bevià


carrer al seu nom a Alacant i no és estrany, Josep Bevià (Sant
Vicent del Raspeig, l’Alacantí, 1933) ha sigut des de regidor en
la capital alacantina fins a diputat al Congrés, passant per
conseller de Cultura en la preautonomia o Senador. Professor de grec
jubilat, Bevià resulta una persona afable i pròxima, encara que,
com a home culte que és, fa coses que als periodistes ens pareixen
tan estranyes com dir que “està entre Escila i Caribdis”, podent
dir “entre l’espasa i la paret”. Ara està en l’Arxiu de la
Democràcia que promou la Universitat d’Alacant i s’emociona
parlant dels documents que estan recuperant. La recuperació que no
veu clara és la del seu partit, el PSPV.

 

“Lerma i Ciscar han tingut temps de glòria però han obstaculitzat qualsevol aparició al marge d’ells”


JULIÀ
ÁLVARO: Com s’explica l’hegemonia electoral del PP, i
sobretot la seua aparent solidesa, amb la quantitat de forats negres
que rodegen la seua gestió?

JOSEP
BEVIÀ: Jo crec que funcionen molt les inèrcies. En aquest moment,
mentre no hi haja sentències judicials no es farà palesa la
corrupció, vull dir per a la gent que ara té problemes per arribar
a final de mes… Fins que no hi haja sentències la gent no se
n’adonarà realment. Ara funciona allò de tots són iguals,
després em pareix que això es reflectirà. No tant en un
transvasament de vots, sinó en l’abstenció de determinats sectors
que ara voten la dreta. Fins que això passe queda tot molt
desdibuixat. Jo recorde que en 1977, en les primeres eleccions
generals, la gent d’esquerres quan sentia parlar de classe política
s’indignava… Però què era això de la classe política? Què
tinc jo en comú amb els senyors de la dreta? Ara s’ha estès,
també en l’esquerra, es parla de classe política sense
problemes… La gent ho ha assumit. És la inèrcia d’una política
que ha portat el PP, per a ells, molt ben orientada. Han fet seu un
model econòmic determinat que es fonamentava bàsicament en
l’urbanisme, un sentiment de greuge dirigit contra el govern
central dels socialistes… Ara resultarà que l’AVE l’ha portat
Camps… En segon lloc, han creat un clientelisme social aclaparador.
A Alacant no hi ha associació de veïns que siga mínimament crítica
amb el govern municipal i supose que a València passa el mateix. Les
associacions de veïns que es caracteritzaven per les seves posicions
crítiques ara estan silenciades i si alguna ofereix resistència,
se’n crea una de paral·lela i ja està. El clientelisme abasta tot
tipus d’entitats.

JA:
I enfront d’això?

JB:
Enfront d’això,… enfront d’això ha passat, i està passant, i
espere que no molt de temps més, que com que el votant de l’esquerra
és molt més crític que el de la dreta, i necessita que compten amb
ell, en canvi, però, hem creat un partit…

JA:
Estàs parlant del PSPV?

JB:
Sí, sí, del PSOE… Hem creat un partit que està abocat cap a
l’interior, mirant-se el melic, com si el que importara no fóra
guanyar les eleccions, com si el que importara fóra confirmar en
determinats llocs de l’oposició a determinades persones. Això ha
portat a un clientelisme intern inacceptable, famílies i familietes
que només viuen per a elles. L’única manera de trencar amb això,
almenys de moment, seria disposar de llistes obertes, llistes obertes
a l’exterior, on hi haja els autèntics referents dels diferent
àmbits de l’estructura social… gent amb pes en el món de les
associacions, de l’educació, que conega l’urbanisme. Si els
socialistes no obrim les llistes als referents de l’exterior
estarem com sempre. El PSPV ha d’escapar d’aquest clientelisme
intern que l’ha portat al desastre… Home, en l’àmbit de país,
segurament la gran oportunitat perduda va ser l’oportunitat de Joan
Romero. Sóc part interessada ja que era el president del partit amb
Romero, però allò va ser la gran oportunitat perduda. Va ser des de
dins des d’on se’l va obstaculitzar fins el punt que, ja penjats
els cartells electorals, ell va renunciar… perquè em tiren
després, me’n vaig jo… Només es pot lluitar si tens el partit
darrere i a ell se’l va boicotejar.

 

“Hem creat un partit [el PSPV] que està abocat cap a l’interior, com si el que importara no fóra guanyar les eleccions”


JA:
I per què va passar això? Quin sentit té una operació així
des de dins?

JB:
En aquest partit, el que diré és una idea molt particular meua,
crec que hi ha hagut dos personatges, amb molta capacitat
d’influència, que són Lerma i Ciscar, que normalment han estat
enfrontats però que quan ha paregut un tercer s’han aliat. Lerma i
Císcar han tingut temps de glòria però han obstaculitzat qualsevol
opció més enllà de la seua. Jo no sé
què va passar a Madrid, no sé si des de Madrid es va veure massa bé
la línia d’afirmació de la federació valenciana… però el cas
és que les dos forces que tenien capacitat per a donar-li suport o
per a obstaculitzar-lo eren Lerma i Ciscar. Jo recorde reunions amb
Lerma en les quals em deia: “destruireu el partit…”, m’ho
deia a mi personalment… i jo li deia; “per què?”, i em
contestava: “un desastre, un desastre…” En aquell moment sí
que hi havia una línia d’obrir el partit, de no mirar-se el
melic…

JA:
Creus que aquestes forces internes representades per Lerma i
Ciscar continuen
funcionant ara?

JB:
Sí, sí… clar…

JA:
I com pot ser que un partit tan potent, que representa tanta gent,
es conforme amb aquestes maneres de funcionar o no dispose de
capacitat per a superar-les?

JB:
És difícil d’explicar en dos paraules, però jo diria que
l’estructura clientelar existent va creant dificultats i obstacles
a les persones amb més capacitat però també amb un major grau
d’independència. No hi ha hagut voluntat d’incorporar gent nova,
per tant no estan molts dels que podrien estar. Han faltat estímuls
perquè la gent donara suport el partit i, molt més, perquè s’hi
incorporara. La mateixa estructura rígida del partit s’ha
esclerotitzat i ha impedit la incorporació de gent que tinguera la
capacitat i la influència per ser alternativa.

 

“Si es socialistes no obrim les llistes als referents de l’exterior estarem com sempre”


JA:
Alguna cosa tindrà a veure la part progressista de la societat
valenciana en aquest estat de coses, en el fet d’aguantar sense
reacció aquesta situació de la seua suposada alternativa
electoral…

JB:
Això ha de canviar, jo confie que el meu partit canvie. Però encara
que hi haja canvi, les coses no es modificaran de hui per a demà.
Ara la crisi general, la política que ve des de fora, Zapatero…
tot això és un llast. Quan es vote en les pròximes autonòmiques i
municipals, en el fons, el candidat seguirà sent Zapatero que ha
perdut la confiança de la gent. Molta gent no votarà el PP però
segurament es quedarà en casa… S’estan fent discursos molt
fàcils, poc reflexius,… En tot cas, tornant al que em preguntaves,
jo crec que és necessari adornar-se que o ens obrim o no hi ha res
a fer, res de res…

JA:
Hi ha qui defensa que el PSPV hauria d’empitjorar encara més,
obtindre resultats encara pitjors dels aconseguits fins ara perquè,
d’una vegada, arribe la catarsi…

JB:
No, no, no… S’ha d’espavilar des de hui mateix, no esperar a
després de les eleccions perquè si no seran 8 anys més en
l’oposició, això com a mínim. Dic 8 perquè en fan falta 4 per a
demostrar que tens un alternativa i quatre més per a
consolidar-la…

 

“La gran oportunitat perduda que va tindre el PSPV va ser l’oportunitat de Joan Romero”

JA:
En el PSPV sembla que hi haja una renovació sempre pendent, els
dirigents en parlen, tot el món es mostra convençut de la
necessitat de la renovació… però sembla que sempre està pendent.

JB:
Passa que no hi ha hagut cap responsable decidit a trencar eixa línia
de partit esclerotitzat al servei de determinats grups interns. Uns
grups al quals no els importava, o importa, tant guanyar com
col·locar una sèrie de persones del seu entorn en les llistes…
Això hauria d’explotar…

JA:
Però no explota…

JB:
Explotarà el dia que aprega un nou secretari com ara Joan Romero, un
home disposat a anar-se’n… Ell se’n va anar però espere que el
pròxim que vinga aguante.

JA:
Creus que Romero va fer malament de dimitir?

JB:
Haguera estat molt pressionat però va ser una gran oportunitat
perduda. Jo li vaig aconsellar que no dimitira. Ell, recorde, sempre
deia: “ jo sóc aficionat al ciclisme, sóc un corredor de fons…”
però no va ser un corredor de fons. Va fer una campanya tremenda,
molt de treball, va superar enormes dificultats, però al final no va
aguantar…

 

“El Partit Socialista no pot mirar als altres grups d’esquerres amb voluntat de fagocitar-los, al contrari”


JA:
Imagines una futura victòria del PSPV en solitari?

JB:
No, no… De moment, no. La victòria seria que el PP no tinguera
majoria absoluta i, per tant, es poguera arribar a un acord per
l’esquerra. El PP, ja ho sabem, s’ho ha empassat tot, ho ha
fagocitat tot per la dreta… És com una espècie de monstre
mitològic, allò d’Escila i Caribdis… El que Caribdis tirava cap
allà, Escila, que tenia sis gossos com a tentacles, ho devorava…
El PP també ho ha devorat tot per la dreta, així que si perd la
majoria absoluta, perd… Sempre que l’esquerra arribe a acords.

JA:
Que hi ha a l’esquerra del PSPV?

JB:
Jo veig gent amb molt bona voluntat. La gent de Compromís, per
exemple, però no li veig força… Ací a Alacant es va perdre una
gran ocasió perquè Esquerra Unida es va negar a fer llista conjunta
amb el Bloc. I ningú va traure res, ni els uns ni els altres. Si
s’hagueren ajuntat, el regidor de més, haguera donat l’alcaldia
a l’esquerra… En fi, espere que siga una lliçó apresa… però
no estic molt segur.

JA:
El PSPV quina actitud manté en relació a aquests grups?

JB:
Tot partit polític ha de tindre els límits definits. El Partit
Socialista és un partit socialdemòcrata i, per tant, ha de tindre
clar que hi ha un sector de l’esquerra que no pot assumir, que és
bo que tinga un altre partit més a l’esquerra. Evidentment, quan
vénen eleccions, hi pot haver debat entre ells però s’ha de saber
els límits perquè després els dos partits poden ser aliats. Hi ha
moltes coincidències. Un partit de centre-esquerra, sobretot en
períodes electorals, hi ha coses que no pot assumir però està bé
que les assumisquen altres. El PSPV no pot mirar cap a l’esquerra
amb voluntat de fagocitar, de cap manera, tot el contrari.

 

“El camí de l’esquerra és mobilitzar la seua gent”


JA:
En el PSPV hi ha un debat obert, més o menys públic, de portar el
discurs cap a la dreta per furtar-li vot moderat al PP, quina opinió
tens al respecte?

JB:
És un error, un error. Primera que això del centre no està clar
què és. El PP té un vot fix, que diga el que diga el votaran…
igual que el té el PSPV… Però després hi ha altres sectors, que
són els que donen la majoria, que són grups més reflexius…
Aquests sectors més reflexius donen les majories no tant pels
transvasaments de vot sinó perquè es queden a casa. Es tracta de
saber, dins del potencial de vot de cada partit, a qui se li queda
més gent a casa. Encara que tu presentes una política de dretes no
et votarà gent que vota el PP, almenys significativament. Si tens un
programa, un bon programa d’esquerra o de centre-esquerra
mobilitzes la teua gent i, al mateix temps, es possible que generes
dubtes al votant moderat d’ells que pot acabar fent-te costat o
quedant-se a casa,. El camí de l’esquerra és mobilitzar la seua
gent.

Afegeix un comentari