Aquell periodisme, que culmina amb Eugeni Xammar, se n’ha anat a can Pistraus. Ara hi ha dues veritats espanyoles (les dels dos grans partits espanyols) i dues grans veritats catalanes (les dels dos grans partits catalans). La resta, és silenci.
Cito d’Eugeni Xammar: “Jo parlo correctament set llengües. Nogensmenys, els documents bilingües catalano-castellans no els entenc. I quan dic que no els entenc, vostès ja m’entenen. Vull dir que els entenc massa.
En efecte. Impossible de complir amb la sentència de mort contra la llengua catalana dictada ara fa 33 anys, el bilingüisme ha esdevingut una de les armes predilectes dels enemics de Catalunya. Del que ara es tracta és precisament d’això: fer de la nació catalana una “región” bilingüe amb un “idioma oficial único”. Dit d’altra faisó: fer dels catalans un poble híbrid, mansoi i amant de la comoditat: llana i pell d’anyell i veu (bilingüe) de cabrit. Davant d’una situació semblant, el meu refús és total, categòric, irreversible”.
Ho escriu l’any 1973 i sembla escrit ahir mateix. I és que no sols era un gran periodista sinó un home que sabia analitzar els fenòmens socials i polítics. Ho subscric del tot
ISABEL-CLARA SIMÓ
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!