Isaac Peraire Soler

Pels que no ho sàpiguen, un servidor està realitzant el curs per a l’obtenció del Certificat d’Aptituds Pedagògiques (C.A.P.). Una part d’aquest curs, és pràctica. Pràctica vol dir que t’has de plantar en un institut i tornar a classe. Frustrat el desig de tornar a l’edifici que va ser la meva segona casa (o primera) durant sis anys de la meva vida, em van destinar a l’Institut Jaume Callís de Vic.

Tot sigui dit, era il·lusió meva anar a fer les pràctiques a l’Institut de Prats per la nostàlgia del lloc, per la coneixença d’alumnes i professors, per proximitat. Però mirat en perspectiva, millor que se m’hagin obert les portes a nous llocs, a noves formes de fer. I el Jaume Callís, no m’ha decepcionat. És un món gran, potent, organitzat, no sé com dir-ho, amb empenta. M’agrada. 

I vaig començar a assistir a classes sense ser ben bé alumne, essent alumne, però no un alumne com els altres que comparteixo espai. Tal com vaig demanar a la meva tutora de pràctiques del CAP, els primers alumnes amb els que he estat, i estic, són els de segon de batxillerat. (hi ha més…)

Content de l’experiència que m’està suposant, vaig a l’institut amb ganes, amb il·lusió. Estic ja de bon principi aprenent molt i em sento satisfet del què ja està suposant això per a mi.

Estar a classe de batxillerat ara, que per altra banda no és pas tant llunyana a la meva etapa de batxillerat, em porta una sensació estranya, unes ganes terribles de posar-me ja en la situació del professor i començar jo a explicar el tema que aquell dia toca. Però de moment, m’he de limitar a escoltar, a anotar, a aprendre. Aprendre, això que mai es deixa de fer.

La docència és doncs un món amb el que flirtejo i crec que la vocació d’ensenyar i aprendre alhora em va en consonància amb la meva persona. Qui sap a què ens dedicarem al dia de demà, però algun dia s’ha de començar a definir el camí.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!