Isaac Peraire Soler
Quan surt el sol, surt per a tothom, sense preguntes ni privilegis...
Una conversa amb l’Esteve m’ha animat a escriure sobre la construcció de la realitat social. És un exercici habitual i atractiu assentar-se en un determinat punt del poble, ciutat, el bosc, la casa, etc i mirar el què t’envolta. Mirar amb l’únc objectiu d’observar i reflexionar sobre allò que t’envolta és, a banda d’una possible pràctica habitual per a molts, un exercici més que interessant que hauríem de fer més sovint. A partir d’aquí, sorgeixien valoracions personals, íntimes, acompanyades de reflexions.
Fent un pas més, podem plantejar-nos si allò que estem veient, ho veu de la mateixa forma una altra persona que es podria asseure exactament al mateix lloc que tu en aquell instant. De seguida ens hauríem d’adonar que molt probablement les valoracions, les reflexions, no coincidiran totalment. Per això, és aconsellable també asseure’s juntes dues persones i parlar del què veiem, tenint en compte les dues visions.
Allò que observem, per tant, serà d’una forma o d’una altra depenent del qui ho vegi o com s’ho miri. (segueix…)
(foto: Josep M. Brugera)
Però hi ha aspectes i qüestions que per a tothom són iguals. Són la mateixa cosa. Hi ha estructures que es converteixen en objectives tan sols per l’acord social que s’ha establert al voltant d’aquestes. Són conceptes que han aconseguit tenir una existència objectiva només pel fet que nosaltres, tots, volem que així sigui. Tots aquest conceptes acaben de construir la realitat social del món que vivim, que al cap i a la fi, és un sol món.
Vivim en un sol món. I d’una forma o altra hi convivim. Aquesta senzilla frase conté darrera seu una complexa idea que es pot anar desgranant a l’anar investigant sobre les estructures i xarxes socials, que acabaran conformant i contruint la realitat social.
El llibre titulat “La construcció de la realitat social” de JR Searle (el vaig llegir per a una assignatura de la Universitat…), ens demostra que les nostres qüestons quotidianes encobreixen una gran complexitat metafísica i explica la manera en què aquesta última engendra institucions socials únicament suportades en costum i l’hàbit. Lectura recomanada, sens dubte.
Una temàtica que se’n podria escriure una enciclopèdia…
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Aquest escrit em recorda un sopar en el qual va sorgir la qüestió de l’existència de l’objectivitat, on tu mateix la negaves… Suposo, que a la teva manera, mesuraves la meva força, i he de reconèixer que en aquella ocasió, jo vaig perdre la batalla… Però ara, que potser l’estàs proclamant? Com es menja això? Amb forquilla i ganivet, o amb cullera? jejeje ;P
Aquestes reflexions a les que fas esment són molt comunes, i tenen la seva similitud amb un partit de tennis, en un anar passant la pilota: tu opines, jo et responc, tu hi afegeixes, jo pregunto, tu argumentes, jo trec un nou tema, i així na fent. Molt mític.
A més, debatre amb un personatge com el J. Esteve sempre té un plus d’enriquiment afegit.