Isaac Peraire Soler
Quan surt el sol, surt per a tothom, sense preguntes ni privilegis...
A Prats, agafo l’Almera -amb sabates noves- tot escoltant el Manel Fuentes fins a Vic, on aparco darrere l’estació i pujo al Bus –El Periódico i Sport en mà-. D’entre la gent que gairebé omple l’aparell, em trobo de coneguts la Joana, el Manel i la Laura, comentem la jugada, i ens saludem tot desitjant-nos un bon dia. Arribem a Barcelona -llegint el diari, el trajecte passa ràpid-. Agafo el Metro a Sagrera, i faig transbord a Sants-Estació. Sona música que a la meva època d’estudiant no hi era al mig del llarg passadís, i al final d’aquest el venedor de l’ONCE, que no és el mateix i, per tant, no fa exactament la mateixa cantarella que tant havíem sentit i comentat. Arribo a Palau Reial. El ‘paiu’ que va al meu davant deixa anar un paper a terra, el molt porc. Jo, com que anava adormit, el recullo i el llenço a la paperera, sense retreure-li res (error!).
Entro a la Facultat per l’entrada de Tinent Coronel Valenzuela, com sempre fèia. Records. Passo per les cartelleres on el primer dia de la meva vida universitària mirava els horaris mentre el Guillem (sort en vaig tenir) em guiava. Enfilo passadís amunt. Ulls oberts atent de si veig l’Aida (sense èxit). La copisteria on havíem fotocopiat tants i tants apunts segueix a lloc. Passo pel costat de la mítica font on m’abeurava cada matí. A l’altura de la Torre 4, lloc on estudiàvem i estudien els de Sociologia, m’aturo i recordo. Segueixo fins el bar. La dona del bar em reconeix! Quin mèrit (o demèrit meu, no ho sé…)! Em diu que tinc més pèl que abans i em pregunta què se m’ha perdut. Li explico, i li demano, com fèia sempre, un entrepà de pernil dolç. Me’l menjo. Vaig cap a secretaria. A diferència de llavors, m’atén una dona simpàtica i atenta (bé bé!). Recullo, per fi, el títol universitari oficial de Llicenciat en Sociologia. També m’emporto el diploma que es veu que m’acredita per portar la meva llicenciatura arreu d’Europa.
Els únics canvis que detecto a la Facultat són unes millores d’accés a uns passadissos, i que han col·locat un caixer automàtic de “La Caixa” just a l’entrada del bar (de què ve?…). Surto, pel mateix lloc on havia entrat. M’aturo a l’altura de la “gespa”, on també havíem pres moltes hores de sol, i hi havíem rigut moltes estones. Tiro una foto (la que encapçala aquest post) i me’n vaig.
Tot plegat, van ser uns moments interessants. Unes sensacions diverses. Un pas més a la vida. I és que els dies passen ràpid, i ens fem grans. Avui, en tinc una altra evidència. I m’agrada.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
No sé quan fa que vas anar a buscar el titol tu, però jo i vaig anar divendres passat…
Vaig tenir unes sensasions molt semblats a les que tu descrius.. Tornaven els records dels moments (bons i no tant bons..) que vàrem passar aquella època d’estudiant.. (oita, la tia de la biblio és la mateixa… oita, la de secretaria es tant borde com abans.. oita el cabron de profe que em va suspendre… oita el company que encara té assignatures pendents, etc etc etc..)
El titol en si.. no em fa especial il·lusió tenir-lo en paper.. preferia tenir el resguard del titol (com a minim allà no surt el nom del “Rei de España” i no és un diploma DIN-A3 gros com un talós…)
Tot i això, felicitats per la part que et toca!
Uff…brutal Isaac. Molt bo el post. Suposo que hi ajuda que la nostra “generació” ens hi sentim “tots” molt identificats! Anem passant etàpes…però bé, com dius tu, això sempre és positiu…
Per cert! No entraré en detalls sobre el tema Aida…jeje!
M’agrada com ho descrius, i les sensacions que sents. També les vaig viure (diferents, naturalment) un temps enrere. A la vegada m’ha recordat, no sé perquè, aquest conte!
Però seguint una mica amb la meva tradició d’humor agut (més o menys de fa sostingut de la 5a octava), se m’acut no solament preguntar-te si a Prats l’Almera el vas agafar amb una mà o amb les dues, sinó a més, saber si vas agafar el metro buit, o ple! Perquè clar, la força que has de fer en un o altre cas canvia molt! XDD
Quina emoció quan vaig llegir q m’anomenaves en el teu escrit… hagués estat molt bé poder tornar a reviure aquelles trobades pels passadissos de la uni!!jjeje ja no és el mateix ara que no et trobo…ja ho saps! 😉
Un petó i felicitats de nou per ser oficialment llicenciat en sociologia!
Felicitats Isaac!!!
etapa superada…
sort amb la següent, vaja..amb l’actual…que espero culmini en algo important!!!
una abraçada ara des de catalunya!!
Dues felicitats:
1. El text està molt i molt bé, Isaac! Has aconseguit transmetre’m les sensacions de les que parles, i això no és fàcil!
2. Ara que ja està sobre el paper… Felicitats sociòleg 🙂