Isaac Peraire Soler

Ahir al vespre TV3 va emetre Hotel Rwanda, una excel·lent pel·lícula que no deixa indiferent a ningú. Feia molt de temps (mesos, anys…) que no m’assentava al sofà de casa per mirar, tranquil·lament, una pel·lícula. Va valer la pena. És basada en fets reals, i a través dels enllaços que vaig donant podeu anar sabent més de l’obra.

Una pel·lícula carregada de significats i missatges. Iniciada amb la sensació de pau que dóna fumar-se un Cohiba, va desenvolupant-se al voltant d’un conflicte real (que va passar a la realitat, vull dir), posant la visió a un hotel de la capital on es van concentrar més de mil dues-centes persones que buscaven salvar-se.  

Especialment colpidores, imatges que un periodista de la BBC va enregistrar i enviar al món sencer. Les frases que van deixar anar aquest mateix periodista i el protagonista de la pel·lícula em semblen més que interessants, adaptables a la gran majoria de conflictes que han succeït arreu del món: "com és que després de veure aquestes imatges no intervinguin? Jo crec que diran: Déu meu, és terrible! I continuaran sopant" . (hi ha més…)

El fet és que davant el conflicte intern Rwandès (entre Hutus i Tutsis), conflicte definit com a ‘interès dels dirigents’ per Paul Rusesabagina, director de l’hotel en qüestió, la comunitat internacional decideix no intervenir en un principi. I és que "Rwanda no representa cap bo ni per a francesos, ni anglesos, ni americans".

En la pel·lícula es veu, doncs, que dues ‘races’ no tenen problemes de convivència, al contrari, i que a mesura que transcorre el temps, acaben matant-se. Així va ser el genocidi Rwandès.

A destacar també la visió dels camps de refugiats. Em va fer obrir els ulls tenir la sensació que arribar allà ja era la salvació. Parlaven dels camps com el màxim lloc on aspiraven arribar.

Don Cheadle, nominat a obtenir l’Òscar al millor actor l’any 2004, interpreta excel·lentment el protagonista Paul Rusesabagina, el director de l’Hotel des Mille Collines. Llegint aquests enllaços clicant damunt els noms, podreu saber més. També aconsello una crònica de la pel·lícula (que he trobat a través del google) que un noi que es diu Carlos González Palacios va fer al seu bloc.

L’única desgràcia de la pel·lícula, que em va fer viure moments realment intensos i durs, és que fós precisament basada en fets reals. 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!