Isaac Peraire Soler

Aquest cap de setmana hem viscut pendents dels moviments que es produïen a gran velocitat pel què fa al model de finançament. Val la pena perdre’s una estona llegint el què surt als diaris digitals i a les opinions de blocs i murs de diferents perfils del facebook. Curiós (com sempre) que una mateixa cosa és valorada de forma tant diversa, veient com per alguns es tracta d’un mal model, d’altres el més brillant de tots, o com per uns Esquerra és un partit independentista radical i per altres un partit polític botifler, per exemple.

Ara, em ve de gust escriure el meu posicionament. Sóc dels que he fet i vaig fer confiança a una estratègia de treballar per la plena independència nacional i l’absoluta justícia social de forma gradual, però alhora convençuda i ferma. Amb els rivals que tenim davant això és complicat, però sabem també que pujant dalt del Canigó, del Pedraforca o del Turó de l’Home i cridar “Independència!” no ens aporta massa res més que un moment de gran plaer emocional (i necessari també). Un temps després, em dóna la sensació que la INDEPENDÈNCIA està al centre del debat, que malgrat tot som més i que anem avançant. (Segueix…)

Havia dit i escrit en ocasions que aquesta història del finançament era carregosa (com la de l’Estatut) i que per un independentista ho era doblement. I encara ho està essent. És paradoxal que un independentista (persona o partit) busqui un acord sobre un tema que és autonomista. Per això mateix, un acord no em pot fer content. Més enllà de parlar de xifres (que em costa d’entendre-hi a fons; això de l’economia és complicat…) em crec el què la direcció del meu partit em diu. Crec que han fet bona feina -se’ls ha de reconèixer- en aconseguir el que s’havien proposat. Han demostrat fermesa, rigor, serietat, convicció i coherència amb el què havien posat com a condició. Ara la Generalitat podrà fer més bona feina, i podrà pagar (en teoria). Però no en tenim prou, i això ja s’ha dit però hauria d’haver quedat més clar. Nosaltres i Esquerra no en tenim prou amb això. No cal córrer, però no ens podem encantar. No cal cada moment anar recordant el què som o el què pretenem, però no podem badar. I em crec, al mateix temps, que els militants del partit (siguin de base o amb responsabilitats dins l’organisme) no perdem la vista en aquest horitzó nacional en totes les nostres accions. Per tant, em crec que durant les negociacions portades a terme, els dirigents d’ERC tenen la independència al cap.

Més coses. Penso que aquest episodi reforça el president del partit, el Joan Puigcercós, que ha carregat amb la responsabilitat i -clar- amb el protagonisme. A més, estic content perquè la majoria de militants hi hem pogut dir la nostra per diferents vies (malgrat el meu vot no fos igual). El nostre partit té mecanismes (segur que es poden millorar) per fer arribar la nostra opinió a través dels canals establerts. I hem de ser capaços d’acatar les decisions preses per aquestes línies marcades, sense divisions ni escarafalls. Cal ser seriosos i responsables. I no ho dic solament per aquest tema del finançament. Avui, a més, encara ens queda el Consell Nacional. Referèndum? Si cal, a mi no em faria cap por convocar-lo, però no tinc clar els objectius que tenen els que han treballat des de fa dies per poder-lo fer.

Per altra banda, també he de dir que el paper de CiU té bastant a desitjar. Aquest partit ha quedat desplaçat, no sap què dir ni fer. Actua com un nen petit que volia unes bambes que li semblaven molt maques, però que no fèia res per comprar-les fins que un seu amic se les va haver comprat. Llavors, aquelles bambes per ell ja no eren maques ni bones, bàsicament perquè havia fet tard. CiU volia exactament el contrari del què ha passat ara.

En fi, un tema complex i seriós que ha durat temps, massa temps. Declaracions, incompliments, terminis, mentides, pactes, ridículs… que sembla ser que acaben. Tot, per arribar a un model que no vull.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!