Isaac Peraire Soler
Quan surt el sol, surt per a tothom, sense preguntes ni privilegis...
Dimecres va ploure una mica, no gaire. Ahir migdia, arribant a Vic, veiem que comença a ploure una altra mica. Que bé. Surto del cotxe, ens mullem un xic. El tanco i ens anem humitejant. Caminant pel carrer continuem mullant-nos, no tenim pressa, ni tant sols per eixoplugar-nos. Al lloc on volíem arrribar no hi podem anar perquè m’he deixat les claus al cotxe. Ella segueix el seu camí, jo torno al cotxe. Comença a ploure amb més intensitat. Fantàstic, em mullo més. Els pantalons, arrossegats a terra, comencen a pesar i començo a notar la frescor de l’aigua als peus. No em fa por haver-ho de suportar tota la tarda.
Cap a dinar. Penjo l’anorac i es veu lluent, moll. Dino calentó, amb els peus humits. Sortint encara plovisqueja. No esquivo la pluja, no vaig depressa. M’agrada i em sento bé. Em relaxa.
Vaig a treballar, la Plaça de Vic és deserta -però molla-, només algú passant per sota les arcades. Arribo a lloc i els peus molls deixen marca a un terra en què ja es veu que altres peus molls hi han deixat petja. Tota la tarda sentint la remor de la pluja que cau al pati interior. Impagable.
Sortint, de fosc, el carrer és més moll i segueix plovent, ara més que abans. No trec la caputxa de l’anorac ni m’afanyo, tampoc. Em deixo mullar. Arribo al cotxe. Que bé!! Després de molts dies és ben net!! De fora, clar, perquè de moment la pluja no pot netejar-lo de dins…llàstima! (hi ha més…)
Em trec l’anorac, l’he de plegar al revés perquè no em mulli els seients, i deixo la maleta. Entro, tanco. Les gotes em regalimen cabells -ja massa llargs- avall. Fantàstic. Engego el cotxe i la calefacció als peus -els tinc ben molls-, a la ràdio expliquen els esports primer, i el butlletí informatiu després. La vaga de conductors de busos de Barcelona ja em cansa i poso una emissora musical (IcatFm), mentre la pluja va caient i els cotxes van més lentament del normal per la pressió de l’aigua.
Eix Transversal i pluja. Després, carretera nova, amb aigua. Encara no li havia vista amb tanta quantitat. A mesura que m’apropo a Prats, menys pluja. Encara que ja es veu que també hi ha plogut.
La família Vall -en absència del Roger- m’ho certifica. "Uns 17-18 litres", diu el Joan; la Montserrat no s’ho creu; el David, despentinat, diu que precisament el seu cabell demostra que ha anat plovent mentre ha treballat tota la tarda.
Els carrers de Prats, deserts i molls. Només una mica de vida dins els bars. Els llums de Nadal es veuen reflectits a terra.
Arribo al Soler. Es veu força moll tot plegat. Bé. L’àvia em diu: "no ha plogut gaire, però ha anat plovent tota la tarda". El pare "per la terra el què ha fet ha anat de cullons, el què passa que ho hauria de fer més sovint". Ja se sap, els pagesos no ens conformem amb poc.
Deixa un comentari
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Molt bona crònica 😉
I és que la pluja que aquesta terra tan necessita és escassa. No creus
que escassagem de massa coses? De pluja, de dignitat, de natura, de
poder de decissió, de "pebrots", de vacances, d’autonomia…en fi, de
llibertat.
Esperem que la pluja d’aquests dies s’hagi endut totes les nostres mancanes i hagi arribat a tothom i per tothom.
Per cert, moltes felicitats per la campanya per demanar la República, sou uns grans camarades!
Salut, república i…la lluita continua!
Felicitats per aquest petit conte, és genial … crònica senzilla d´un dia de pluja a la teva terra, escrit amb calidesa i carinyo. M´ha encantat, igual que m´agrada la pluja que per fi cau aquests dies i en els que jo també prescindeixo del paraigües només pel gust de mullar-me.
Ei anton isaac, felicitats!
M’ha encantat el relat!
i tens tota la raó, és cert que a vegades les coses més simples comporten una sensació de felicitat que d’altres més complicades no aconsegueixen!
Mu bé!