Isaac Peraire Soler

A mida que els fets més que les paraules ens il·luminen com a catalans, els qui per uns o altres motius es veuen obligats a amagar els fets que evidencien la indefensió dels catalans de tota condició davant de les agressions institucionals dels Estats que ens conqueriren a les que estem sotmesos, esmolen els diferents útils que disposen. Un d’ells, si no el més eficient, és el de la solidaritat.

També a mida que els fets més que les paraules ens il·luminen com a treballadors, els qui per uns o altres motius es veuen obligats a amagar i disminuir els fets que evidencien la indefensió dels treballadors de tota condició davant de les agressions de les institucions financeres amagades rera les institucions de l’Estat, la Unió Europea i de la Comunitat Internacional, usen els diferents instruments de propaganda i confusió que tradicionalment han donat bons resultats. Un d’ells, si no el més poderós, és el nacionalisme.

La posició de l’Esquerra del Sr. Puigcercós es troba doncs en una situació molt compromesa.

Com a força de govern autonomista apareix com a còmplice de les agressions exterminadores dels espanyols, i per tal d’amagar-les, com quan considerà molt bó el ruinós finançament de la Generalitat obtingut en aquesta legislatura, s’ha de treure l’icona de la solidaritat de les classes treballadores. La cara de l’icona és el PSOE, i per tant quan les agressions són impossibles de negar, com ara la magnífica Sentència del Constitucional sobre l’Estatut, es dona “la culpa” al PP i es salva la icona del PSOE, i amb ella la coartada de la solidaritat que permetria inclusivament repetir el gaudi del confort del govern i els seus privilegis en plena decadència nacional.

Com a força de govern autonomista apareix com a còmplice de les pèrdues de drets dels treballadors malgrat la posició mantinguda en el Congreso de los Diputados, i amb un comprensible escrúpol es nega a seguir el discurs nacionallista espanyol del Sr. Zapatero. Li interessa per tant mantenir la ficció, això és negar el fet evident contrari, que el PSC no és el PSOE.

Ens diu el respectable Sr. Puigcercós que s’acosten temps de noves agressions, ara que previsiblement governarà el PP, i que li fem confiança perquè som d’esquerres, progressistes, i -no ho diu però ho soposa-, babaus.

No ens diu res de les agressions presents comandades pel PSOE i acatades pel PSC.

No ens diu res doncs de les complicitats dels seus socis de govern.

No ens diu res de les deslleialtats de ñles quals contínuament hem estat víctimes per part de la maquinària de l’Estat i dels dirigents del PSOE i del PSC. Cal recordar per exemple el tema dels peatges, la RENFE, AENA, les balances fiscals, el català a Europa o en l’àmbit de la justícia?

La solució a tota aquesta guerra d’extermini, segons ell, és la convocatòria d’un referèndum que han d’autoritzar els agressors. (Al menys els de CiU tenen la decència d’escapolir-se de l’engany evident d’aquesta proposta dient que ara no toca, cosa que és un despropòsit similar tan per la manca de lideratge per superar la nostra pèssima siutació nacional, com per desarmar l’agressor).

El Sr. Puigcercós ens diu que li hem de fer confiança quan hem aprés, sembla millor que ell, les subtilitats de la legislació pretesament democràtica del règim borbònic.

En la seva carta no hi ha cap autocrítica i una excusa: mai Esquerra ha pretés ser la casa comuna de tots els independentistes, però si dels independentistes d’esquerra, i per tant tots els independentistes que amb major o menor dolor no fem confiança a Esquerra, és que som de dretes.

Entre l’espantall del PP, l’oblit del PSOE, i la crida emotiva al nom d’Esquerra, em penso que la carta del Sr. Puigcercós és el testament de tota una època en que no dubtem que ell ja era i és madur, però en la qual nosaltres fórem realment confiats i immadurs.

En definitiva solament cola als que obtenen avantatges, o esperen obtenir-ne, i als dèbils que no superen l’emotivitat representativa d’una formació que ha perdut les essències republicanes i la C de Catalunya.