Avui s’havia de celebrar una manifestació a la plaça Sant Jaume de Barcelona convocada per la Federació Catalana d’Associacions de Familiars de Malalts Mentals contra la desemparació dels malalts psíquics en la Llei de Dependència que entrà en vigor el passat u de gener. Finalment, cinc-centes persones s’hi han concentrat per celebrar els canvis anunciats pel govern on es modifiquen els barems per determinar el grau de dependència i que els disminuïts psíquics tinguin una millor atenció. […]
I és que aquesta llei que s’ha "venut" com a gran solució de la gent dependent i els seus familiars té els seus forats negres. Però benvinguda sigui abans que la situació anterior.
Aquesta llei ha de suposar una gran passa en els serveis socials de l’estat, el conegut com a quart pilar de l’estat del benestar.
Com he dit, tota aportació serà positiva però aquesta llei s’ha plantejat com una gran panacea per a moltes problemàtiques socials. Però, per començar, la llei es planteja com a universal. Però a diferències de sanitat, per exemple, aquí els recursos són limitats i els serveis i prestacions vindran donats per una puntuació que s’obtindrà d’uns barems establerts (perquè s’entengui, similar a l’hora d’escollir escola pels infants).
Els barems que hi havia actualment feia que més de tres quartes parts de malalts mentalts no es pugessin aprofitar de les aportacions de la llei de dependència. I més, tenint en compte que la llei s’aplicarà de forma progressiva fins al 2015, iniciant-se en els "grans dependents".
Les protestes des d’abans de l’entrada en vigor de col·lectius de malalts mentals era del tot legítima perquè una llei que ha de defensar les persones amb manca d’autonomia ha de ser equitativa i no fer diferències en quina sigui la raó de la seva dependència i que els impedeix fer una vida autònoma.
És evident que la societat veu amb més claredat les mancances dels disminuïts físics. I això també és bo perquè entre tots hem de lluitar per fer una societat que també estigui adaptada per aquest col·lectiu. Però el malalt físic té una problemàtica corporal o sensorial però pot prendre decisions per ell mateix. Metre que un malalt psíquic pot passar desapercebut entre la resta de ciutadans però viu amb unes limitacions que impedeixen que pugui desenvolupar plenament la part física com qualsevol altra persona. A més, o bé per la malaltia o bé pel posterior desgast, sovint també acaba amb trastorns físics.
I la conclusió a la que vull arribar és la següent: tots som persones i tots tenim disminucions. Un exemple: Un pot tenir una habilitat solucionant problemes domèstics (un "manetes") però tenir una disminució perquè no és capaç de comunicar-se adequadament amb la resta. Mentre que el seu veí pot ser molt agradable però no saber cuinar una truita. I la parella d’aquest pot ser molt treballadora però ser desordenada. Semblen petites coses però és el que fa que no siguem iguals. Perquè cadascú té diferents habilitats. Per tant, si s’aprova una llei per la gent amb dependència, tothom ha de ser igual davant d’ella i poder beneficiar-se’n de forma equitativa. Evidentment, no és el mateix el cas d’un "gran dependent" i la càrrega que comporta pel seu entorn pròxim que el d’una persona amb una sordera però ambdues poden beneficiar-se dels serveis i prestacions si compleixen els barems establerts. Això, en definitiva, farà que, entre tots, deixem de fer esforços per adaptar aquests col·lectius i que sigui la societat que els integri com a una tipologia més de persones que la formen. I no em refereixo només a les barreres arquitectòniques o a la seva inserció social, sinó als estigmes creats des de fa molts anys i que, per sort, van desapareixen amb el pas dels temps.
En definitiva, reconèixer errors i canviar per part del govern ajuda a la plena integració de les persones com a tals. Perquè, repeteixo, amb unes mancances o amb unes habilitats més o menys accentuades però TOTS SOM PERSONES i així ens hem de tractar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!