No és gaire habitual tenir l’oportunitat de veure en pantalla gran un film de l’hongarès Béla Tarr, així que destaco que es pot repescar el seu darrer film, que es projecta per segona vegada dins la MICEC avui dimarts, a les cinc de la tarda, als cinemes Renoir Floridablanca. The man from London, és exigent amb l’espectador, d’una lentitut pertorbadora, però narrativa i estèticament apassionant per a esperits afins.
L’altre dia, en aquest mateix bloc, en deia:
Cerimoniosa i greu com una lletania, la darrera pel·lícula de Béla Tarr (Sátántangó)
ens presenta una intriga descomposta en uns pocs moments-fita
bàsicament voyeurístics: un vigilant nocturn és testimoni d’un
assassinat, i aconsegueix recuperar al port on treballa el maletí (ple
de diners) motiu de la disputa. Però l’assassí l’identifica, i
l’inspector que va darrere l’assassí també veu quelcom de sospitós en
ell. Així comença un subtil joc de reconeixements visuals, sospites i
pors, amb el vigilant (improvisat delinqüent) com a centre d’una posada
en escena incomparablement artificiosa, observada mitjançant un treball
de càmera exquisit.
Interessantíssima aproximació al drama
criminal des d’una perspectiva radicalment contemplativa i amb una
solemnitat que vé marcada en gran mesura per una bellíssim, repetitiu
tema musical, The man from London és un salt sense xarxa.
L’estil parsimoniós i les interpretacions resulten tan sublims que
freguen una ridícula afectació. Però Tarr du fins les últimes
conseqüències la seva exagerada contenció i circumspecció, mentre
tamisa el viatge de refinades solucions narratives: dos dels grans
moments dramàtics de la trama, ja a les acaballes del film, tenen lloc
rere una porta tancada, en una dramàtica no-elipsi que deixa algun que
altre enigma a l’aire.
El film resulta una proposta només per
a minories, una experiència atmosfèrica i desestabilitzadora. Tarr
s’apropia d’escenes del noir i les transforma en quelcom
diferent, jugant amb les mirades de la càmera, els personatges i
l’espectador, aixecant un artifici austerament barroc. Meritòriament,
assoleix grans fites de dramatisme (també de desesper) sense necessitat
de paraules, en una experiència narrativa extrema que hauria
d’interessar a qualsevol aficionat al thriller… que es mostri
obert a què els elements del gènere s’articulin de manera completament
diferent a l’acostumada. Impacients, però, abstenir-se, perquè Tarr
oficia de reverend laïc, i ens ofereix un thriller existencialista, que flueix mercurialment, de solemnitat quasi religiosa.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Ignasi: quina currada t’estàs pegant amb això del MICEC. Felicitats, perquè deixes constància d’un esdeveniment que –pel que expliques– haurà estat apassionant. Llàstima que estic fora de Barcelona…