Fotòpsia: Imatges, notes i comentaris

He de confessar que no sóc massa amant de El Nacional.cat. En general trobo que té aquell to sensacionalista que tenia el Periódico de Catalunya de fa uns anys i una barreja de periodisme d’opinió amb una molt desencertada premsa rosa i de successos que més aviat em posa els pels de punta.

Potser en un altre moment voldré escriure amb més detall sobre el que penso de d’aquest mitjà, però ara mateix m’interessa escriure sobre un article de Pep Antoni Roig a Revers: Per què és més probable guanyar la loteria que llegir-se “Ulisses” de Joyce.

L’article comença així: “El titular d’aquest article no conté cap ganxo fals ni pretén ser frívol, sinó precisament el contrari: si mires al teu voltant, és molt més probable trobar algú que hagi rascat un dia o altre alguna cosa a la loteria que no pas algú que hagi llegit i acabat els divuit capítols d’Ulisses, l’obra mestra de James Joyce.”

He hagut de rellegir diverses vegades aquest fragment per intentar comprendre aquest “si mires al teu voltant”. Si hom mira al seu voltant, efectivament, serà difícil de trobar gaire lectors, no d’Ulisses, sinó de Joyce en general.

Puc estar d’acord en els raonaments que fa en l’article sobre la dificultat i/o l’interès que pot suscitar aquesta obra, però el que trobo del tot injust es reduir el titular de l’article a una qüestió purament probabilística. Tinc la impressió que l’autor es decanta, tal i com ho fan diversos mitjans, a barrejar quantitat amb qualitat, a reduir la qüestió a que allò que es còmodament llegible és allò que llegeix molta gent, per arribar a concloure que allò que és bo de llegir és allò que ens indiquen els top vendes, que per alguna cosa ho són.

Per la mateixa regle de tres, altres obres que han estat referents literaris, posem per cas Tolstoi i la seva Anna Karenina, o Moby Dick de Melville, o Dràcula de Bram Stocker, no es mereixen (per la seva dificultat o anacronisme) ser llegides i es millor comprar-se un dècim de la loteria, perquè no les llegeix ningú, o molt poca gent. Vindria a ser com dir: “No vagis a visitar indrets solitaris perquè no hi va ningú. Molt millor quedar-se a casa o visitar indrets massificats, que per alguna raó hi va la gent. I si no pots sortir de casa sempre et queda internet, per comprar el que la gent compra”.

Hi ha una reflexió dins l’article que s’ajusta, i molt, a la realitat d’Ulisses: “la vida moderna no és una successió lineal de plantejament-nus-desenllaç, sinó de caos i incomprensió”. Dic que s’ajusta a la realitat de l’Ulisses, però en realitat s’ajusta a la realitat nostre de cada dia. Per aquest mateix motiu a mi m’agraden aquelles narracions, novel·les, contes que no tenen aquesta estructura. No em fa res saber el final d’una història des del començament, com el cas de Moby Dick, perquè el que realment m’importa és com t’expliquen una història i amb quins personatges. També m’agraden les històries amb finals completament oberts com, per posar un exemple contemporani, Sortir a robar cavalls de Per Petterson, perquè requereixen del lector un esforç per imaginar o pensar que faria un mateix en la situació del protagonista, o protagonistes de la història.

Per acabar de rematar l’article en Pep Antoni Roig ens diu: “Per fortuna de Joyce, el seu gran llibre té un preu, un valor i un prestigi que mai tindrà res que es consideri gratuït, però per desgràcia seva, un elevadíssim tant per cent de la societat prefereix gastar-se 20 euros en un dècim de loteria que no pas en una novel·la que tothom considera difícil, potser perquè creure en l’atzar és sempre més còmode que esforçar-se a creure en un mateix”.

Està vist, doncs, que la desgràcia de l’artista es que el bescanviïn per un bitllet de loteria. I la pregunta que em faig finalment: Val la pena comprar-se un bitllet de loteria?

I la següent pregunata a aquesta pregunta és: Quants anys més viurà la humanitat amb la il·lusió i la desil·lusió de la loteria i l’atzar?