Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 22 de setembre de 2009
Llegeixo amb estupefacció que els sindicats preparen una tardor calenta per aconseguir un augment dels salaris del 3 per cent. Tots els convenis preveuen augments salarials amb mesures correctores en cas d’un canvi de tendència imprevisible de l’IPC però em sembla poc oportú collar les empreses en els moments que estem vivint.
La prioritat, entenc, hauria de ser la de mantenir la feina, que no es destrueixin més llocs de treball i valorar allò que tenim com un bé preuat (que no vol dir ni servitud ni esclavitud). L’estabilitat no es paga amb diners. És evident amb aquest nou avís sindical que aquí cadascú fa el seu paper i, per tant, als sindicats els pertoca, en format d’oposició, reclamar, reivindicar, cridar i fer el número perquè tothom se’ls escolti i la parròquia estigui contenta. Allò que és tan conegut com la desafecció dels ciutadans cap a la política ho és també cap als sindicats. Ja a la universitat em van ensenyar que la primera prioritat d’aquest tipus d’organitzacions era sumar afiliats. Una cosa que em va sorprendre i em va semblar, ja en aquell moment, un cercle viciós des del principi o un “començar la casa per la teulada”. Entenc que la voluntat hauria de ser defensar els interessos dels treballadors per després aconseguir fidelitzar-los per la via de l’afiliació però no, no és això. No he sentit mai de cap líder sindical que faci una crida a l’esforç, al sacrifici, a l’entrega i a la implicació, que és així com el treballador es guanya el seu espai en una empresa o administració i, per tant, la conseqüent valoració. Els convenis col•lectius són una garantia de mínims per a cada sector però perjudiquen els bons treballadors. És bo que hi siguin, i tant, però acoten les aspiracions d’aquells que saben que fent més, probablement, mantinguin la categoria i segurament les condicions. Trobaria bé que els sindicats fomentessin l’aplicació de mesures que vinculin rendiment amb sou però es veu que això és impopular perquè de sempre treballar ha sigut una obligació encara que mal entesa. La valoració dels rendiments i objectius són paraules no prou assimilades i menys per la nostra administració on els mecanismes d’estímul són impossibles o arcaics. Els sindicats han vist la desorientació del Govern espanyol i se n’aprofiten. El govern de Zapatero ja ha incomplert el pacte de Toledo de les pensions apujant-les i no ajustant-les a l’evolució de l’IPC com marca el document. També ha desoït la recomanació de congelar els sous dels funcionaris. Dos col•lectius amb qui un es juga les eleccions pel volum de vots que representen. Res a dir-hi mentre algú se’n beneficiï però no té raó de ser que després això surti d’un augment dels impostos. Una mesura que jo em pensava que només era vàlida per augmentar l’estat del benestar.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!