Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 18 de març de 2008
Diumenge al vespre, a punt per veure el 30 minuts, TV3 em sorprèn -almenys a mi- amb la projecció del film-reportatge sobre la vida de Jordi Solé Tura, Bucarest, la memòria perduda. Realment, s’ha de felicitar el fill de Solé Tura, Albert, pel to, contingut, sensibilitat, emoció i naturalitat epidèrmica amb què és fet de cap a fi. Sí que és curiós el que a mi em va suggerir. Constato allò que fa fredor i que cada vegada ens hi hem d’acostumar més, que és veure l’impacte de certes malalties, sobretot degeneratives en l’ésser humà. En uns moments en què la mitjana d’esperança de vida s’allarga més i més, cada vegada es posa més sobre valor la qualitat de vida amb què “s’allarga”.
Constato com persones amb trajectòries intel•lectuals i d’estímul constant al sistema nerviós i cognitiu acaben amb el resultat de Solé i Tura. Impacta, com molts i molts d’altres casos que cadascú de nosaltres té en el seu propi entorn. O sense anar més lluny, la consternació que va provocar l’anunci del president Pasqual Maragall que pateix Alzheimer.
Tot el film és un reportatge a la vida d’una de les persones que podem catalogar “d’importants” en la vida contemporània del país. Com a activista en el PSUC, com a exministre o fins i tot, parafrasejant Jiménez de Parga, com a “l’introductor de la ciència política a Espanya i a Catalunya”. És un homenatge d’un fill hereu d’aquest testimoni vital que pot i té la possibilitat d’ordenar-lo, valoritzar-lo i publicar-lo (en aquest cas, projectar-lo). Albert Solé ha tingut la necessitat de reconèixer, d’homenatjar, de ser generós amb la gent que ha treballat per millorar l’entorn més proper. La “sort” de Solé no és la que han tingut moltes altres persones amb petites o grans trajectòries que no han pogut ser posades en valor i que resten en l’oblit.
En uns moments en què es parla tant de memòria històrica, d’explicar sense complexos determinats passatges de la història, seria bo revisar en aquesta línia, allò bo que suposa reconèixer, indexar, recollir i dipositar la vida de tantes i tantes persones “anònimes” que amb la seva vida han aportat coses per millorar la nostra. Recordo un programa alemany que feia precisament això. Recollir els testimonis vitals de les persones que així ho volien i ho feien voluntàriament. Això tenia un paper de catarsi sobretot per la gent que havia col•laborat amb el règim nazi, ja fos de manera passiva o activament. Seria allò que col•loquialment se’n diu buidar el pap. A canvi la persona signava una declaració jurada dient que el que explicaria era la veritat de tota la seva vida i per contra, el programa que recollia la seva vida es comprometia a no publicar res de la seva vida fins quinze anys després de la seva mort. Us imagineu una iniciativa com aquesta on tothom es pogués sentir una mica família Solé Tura?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!