Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 19 de febrer de 2008
La setmana passada es va acabar amb l’anunci de l’acord per impulsar 100 noves àrees d’habitatge amb un accent de protecció oficial o barris, en algun cas, per part dels departaments competents en habitatge i planificació territorial. En aquest primer llistat de municipis hi figura Figueres i Roses i els governs locals i la Generalitat ja han pactat els espais on se situaran. És innegable la problemàtica de l’accés a l’habitatge.
Si no fos així, no s’entendria com aquesta matèria és des de fa anys motiu de preocupació i la trobem contínuament dins l’agenda política, tant la local com la de la Generalitat o l’Estat.
L’empara d’aquestes àrees ve de la mà d’un decret llei, el primer del Govern de Catalunya, que va trepitjar molts ulls de poll en els ajuntaments i sobretot a la consideració del principi d’autonomia local. Aquest decret llei permet escurçar els terminis burocràtics i administratius per tal de poder aconseguir sòl per disposar i executar habitatge de protecció oficial. El problema rau en el fet que les zones on es podien implantar les decidia directament el Govern de la Generalitat amb la complicitat, o no acord, de l’ajuntament corresponent. Naturalment això no va agradar massa als electes municipals. Però després de plantar cara a la iniciativa es va acabar paccionant una sortida que ha permès poder recollir els primers resultats, afrontar de forma més global al país i de forma territorial, promocions d’habitatges protegits superant les ínfimes convocatòries de 12, 15 o 24 pisos protegits. És de celebrar que de la polèmica inicial s’hagi arribat a un consens que donarà un resultat evident, i on la comarca de l’Alt Empordà també en recollirà els fruits.
No obstant això, i relacionat amb la temàtica, també em vénen al cap alguns dubtes recents. Com pot ser que l’accés a un habitatge sigui d’un mercadeig polític inigualable? Com pot ser que a poc més de dos mesos de les eleccions el flamant ministeri espanyol “de la vivienda” fes públic les ajudes de lloguer? I encara més, com pot ser que aquest mateix ministeri, amb qui tothom estarà d’acord que té una mica de feina per aconseguir un accés més fàcil a l’habitatge, es dediqui a finançar la restauració de la casa natal de Salvador Dalí, o a la restauració dels vitralls de la Catedral de Barcelona? Poca gent es creu que sigui per posar minipisos al carrer Monturiol de Figueres o que els tancaments vidriosos de la catedral permetran fer lofts en un lloc de culte com la catedral. Com que a Madrid, no és que se’ns hi hagi perdut res, si no que se’ns hi ha perdut tot, benvinguts siguin els euros que siguin, però en matèria d’habitatge menys populisme i més feina, que n’hi ha molta per fer.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!