Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 6 de maig de 2008
Fa uns dies Tarragona acollia una realitat migratòria que acostuma a ser simpàtica pels autòctons. Era la trobada de més de 200 catalans que viuen arreu del món. El que s’anomena en eufemísticament i legalment les Comunitats Catalanes de l’Exterior, presents a quasi 40 països de tot el planeta. Són entitats que van ser reconegudes per una llei del Parlament l’any 1996, i en què se’ls donava una pàtina d’ambaixades culturals i posicionament del país a l’exterior, així com de lloc d’acolliment dels entre 350.000 i 400.000 catalans que viuen a l’exterior de Catalunya.
L’última trobada es va fer el 2005 i precisament va tenir com a referència la demarcació de Girona, on entre d’altres llocs, Figueres i la comarca també en van ser destí cultural i de treball. Aquesta nova trobada m’ha fet repensar dues consideracions del nostre país. Una primera, de fer un anàlisi mesurat, prudent i generós de tot tipus de migració. Avui ens sembla que la nostra hagi estat l’única societat a què li ha tocat acollir immigració. Això però resta lluny de la realitat. Catalunya ha estat, per motius econòmics i també polítics, un país que ha generat migracions, que ha generat immigrants. No cal dir que les societats d’acollida han tingut tics i comportaments diferents, i que les persones que havien de marxar també han hagut de patir incomprensió i alguna injustícia. Avui en dia, però, que tenim la sort de ser considerats d’aquest primer món, sí que seria una cura d’humilitat saber que al darrere d’aquelles generacions “obligades” a marxar hi ha una societat d’acollida generosa i una voluntat expressa que els ha permès, allò que repetim fins a la sacietat, que és integrar-se. I al mateix temps han mantingut les arrels, fins al punt de construir aquests casals que són veritables illes catalanes a ciutats i països com Xangai, Mèxic DF o a quasi tots els països de l’Amèrica central. La segona consideració ve lligada a la primera. El paraigües de la majoria d’aquestes comunitats són entitats, associacions. Una de les realitats que aquestes entitats es troben és l’avançada edat dels membres de les juntes directives i la poca renovació de càrrecs que també això comporta. És curiós com també pateixen del mateix que les associacions nascudes aquí. Tots plegats hem parlat en més d’una vegada d’aquest tarannà egoista i individualista que hem anat adquirint com a societat. Allò de dedicar part de l’oci a qüestions altruistes sembla que va a la baixa. Per tant, ens hem de felicitar que hi hagi catalans, o descendents de catalans, que a Miami, Tenerife o Califòrnia, els tres darrers casals que s’estan constituint, vulguin seguir fent filantropia i país. Tant de bo, aquesta vitalitat sigui extensiva a la trama d’entitats que l’Alt Empordà i Figueres tenen. Els països, pobles i ciutats també es construeixen i es milloren des de les xarxes d’entitats i associacions.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!