Publicat al bisetmanari HORA NOVA l’11 de març de 2008
És com l’endemà d’un partit decisiu pel Barça que es perd. Espanya avui s’alegra del retrocés dels partits nacionalistes catalans a les eleccions al Congrés. Més arguments per continuar difamant sobre la reivindicació constant i la reclamació d’allò que ens pertany. El PSC ha fet la millor campanya electoral de la seva història amb una candidata que ha sabut vendre els compromisos no complerts de Zapatero com a passos de gegant per un país que restava en l’oblit dels anteriors governs espanyols. Però qui ha fet bo el PSC-PSOE han estat les ganes dels catalans d’aturar el PP. Automàticament això aparta del camí, alimentat per tots els mitjans de comunicació, a la resta de partits i totes les formacions perden vots en favor del PSC. La víctima ha estat, doncs, la pluralitat perquè a tots dos partits majoritaris a l’Estat els ha interessat que fos així. El PSOE advertia del retorn del PP i els conservadors demanaven el vot per reconduir una situació, al seu entendre, dramàtica i de desgavell.
Catalunya ha anat a contracorrent i s’ha manifestat en contra dels qui l’han utilitzat per enfrontar-se o per esgarrapar vots a la resta de l’Estat. Els catalans hem fet Zapatero president de la mateixa manera que hem impedit que Rajoy s’instal•li a la Moncloa. La responsabilitat del grup socialista amb 25 escons és enorme i no s’entendrà quan es repeteixin situacions com en l’anterior legislatura, en què els socialistes catalans van votar en contra del que havia aprovat el Parlament de Catalunya fins a set vegades. De Zapatero recordem aquell “aprovaré l’Estatut d’autonomia que aprovi el Parlament de Catalunya”. Una afirmació que ha esdevingut una mentida en el sentit literal de la paraula. De la cap de llista per Barcelona, Carme Chacón, recordarem que en el debat plural de la televisió pública va dir que, si cal, els diputats catalans trencaran la disciplina de partit en benefici de Catalunya. Fins ara això no ha passat mai. Veurem si això té el mateix destí que la frase de Zapatero. D’ocasions segur que n’hi hauran.
De la nit electoral, dues decisions. La de Llamazares a Espanya i la de Puigcercós a Catalunya. Sorprèn pel fet que no estem acostumats a què ningú assumeixi responsabilitats. Més aviat al contrari, tot són lectures optimistes dels resultats encara que siguin agafades amb pinces. El conseller de Governació deixa el departament per dedicar-se al partit i preparar-se pel congrés d’ERC, que s’avança al juny. Carod es queda de vicepresident del govern. Tots dos asseguren que el tripartit no perilla, però els sectors crítics insisteixen que s’ha de renegociar el pacte de l’Entesa per dotar-lo de més ambició política. Els republicans avancen el seu viacrucis particular.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!