Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 24 de novembre de 2009
M’apunto al corrent, si és que se’n pot dir corrent, dels que pensen que el Tribunal Constitucional no té credibilitat per dictaminar sentència sobre l’Estatut tres anys després que els amics del Partit Popular muntessin tot aquest enrenou amb la presentació d’un recurs en creure que no s’ajusta a la carta magna.
Bé, això de creure és un dir perquè el mateix que rebutgen de l’Estatut de Catalunya ho han acceptat en altres comunitats autònomes però, aquí som tan bones persones que ja ni ens en recordem. De fet ja ho deia en Rajoy el cap de setmana que es van reunir en la seva convenció a Barcelona. “En Catalunya me quieren mucho pero no me votan”. I què esperen? Ara que, també em podria apuntar a un altre corrent: és justament el que volen per estratègia electoral. Com més anticatalans, més vots a Espanya. Ens donen per perduts però no paren de tocar-nos els nassos. Ser del Partit Popular a Catalunya té molt de mèrit i la capacitat de la seva presidenta Alicia per girar la truita quan convé és espectacular. Ningú diria, sentint-la, que va ser el seu partit el que va portar l’Estatut al Tribunal Constitucional. Un text, no ho perdem de vista, referendat a les urnes. A més ja hi posa aquest to català de comarques per semblar més creïble. El mateix han fet amb el nou finançament. Reclamen més diners alhora que els presidents de les comunitats autònomes del seu partit firmen i paren la mà. I mentrestant Catalunya paga per tots. Està molt bé això de reclamar l’eliminació, o gairebé, de l’impost de societats però no és més que la xocolata del lloro. Amb els diners que se’ns queden a Madrid podríem organitzar cada any uns Jocs Olímpics. De fet, l’any 92 va ser l’únic any en què Catalunya va rebre el que realment li correspon pel que paga. Doncs no només això sinó que cornuts i pagar el beure. En Rajoy diu que retirar el recurs li restaria credibilitat però dubto que li restés més que si la sentència la firma un Tribunal que d’entrada ja sabem com respiren els seus integrants en el sentit de si són conservadors o progressistes (visca la independència del poder judicial), a més a més els quatre magistrats nomenats pel Senat haurien d’haver estat canviats fa dos anys. Un altre, el que nomena el Congrés, García-Calvo, va morir fa mesos i encara no té substitut. Tenir aquesta institució coixa o legitimada no preocupa ni el Partit Popular ni el PSOE, ni el PSC, que la setmana passada refusaven al Congrés una proposta que demanava una cosa tan bàsica com que quan s’expiri el mandat dels jutges es procedeixi a la seva renovació. No m’estranya que cada dia hi hagi més independentistes. Ens ho serveixen amb safata.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!