Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 26 de maig de 2009
Des que el Barça va guanyar la Lliga, m’he fixat que en molts balcons de la ciutat i dels municipis de la comarca hi ha hagut gent que de forma espontània ha penjat la bandera d’aquest club, en molts casos acompanyada d’alguna senyera, i fins i tot, n’he vist una amb la imatge de la Mare de Déu de Montserrat.
És curiós veure que el fenomen de penjar senyeres blaugrana ha estat totalment voluntari i espontani. No he sentit ni vist cap mitjà, ni tampoc ningú de la directiva o del famós “entorn” que ho hagi demanat, però hi ha hagut aquestes persones que de forma quasi litúrgica han decidit lluir per propis i veïns la seva religiosa barcelonitat. Aflorar sentiments a través dels símbols no acostuma a ser massa estès al nostre país. No s’escapa a ningú que any rere any, fins i tot els ajuntaments del país, han estat fent campanyes per promocionar que la gent pengi la senyera als balcons, sobretot veient que s’esllanguia el vigor amb què es penjaven a les llars de Catalunya. És curiós veure com la condició humana ens porta a ensenyar o mostrar els sentiments de forma diferent. Ens sentim orgullosos d’aquest Barça i tenim necessitat de mostrar-ho a tothom. Potser és això el que ens falta com a país: sentir-nos-en orgullosos. Veure aflorar aquest sentiment culer ens fa adonar que la societat no està tan adormida com ens pensàvem però també dóna peu a una profunda reflexió del perquè ens ho anem empassant tot sense dir res. En tot això, segurament els polítics en tenen una part de culpa; algú dirà que també la tenim els mitjans de comunicació. Una persona, però, m’explicava l’altre dia la seva impotència a l’hora de treure l’entrellat en un cas d’error mèdic que ha passat pels jutjats durant dos anys sense possibilitat d’aclarir els fets. Aquesta persona em deia que tenim aquesta mala imatge dels polítics perquè, com que pertanyen a diferents partits, cadascun s’ocupa de treure els draps bruts de l’altre i afegia que això no passa dins el món sanitari perquè el corporativisme és tal que un tapa l’altre i mai sabràs els errors de cap. Per això, en certa manera, se n’alegrava perquè si la dinàmica de la política arribés al sistema sanitari, la pèrdua de confiança i de credibilitat seria letal. I els efectes podrien ser demolidors, més que en el cas de la política. Com en èpoques passades, més d’un estarà content que visquem, almenys aquesta setmana, pendents de la final de la Champions per no haver de donar comptes de si arriba o no el finançament, de si els mateixos diputats catalans han votat diferent al Congrés que del Parlament, d’evitar que es noti l’estratègia del PSC-PSOE i el PP per espanyolitzar Catalunya i de potenciar la diferència entre comunitats autònomes com en les ajudes al consum directe. I qui dia passa, any empeny
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!