Helena Solà i Salvatella

Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 29 de juny de 2010
Em sorprèn els escarafalls dels polítics quan els mitjans parlem dels seus sous. Qualsevol diria que som nosaltres o ells mateixos qui de manera individual decideixen què es posen a la nòmina i què cobren en concepte de despeses així com dels privilegis que obtenen pel fet d’ocupar un escó al Parlament, al Congrés o presidir un ajuntament. Ningú posaria en entredit les retribucions si després es traduïssin en bons resultats.

Però estem tan acostumats a veure hemicicles buits, reunions sense decisions fermes, votacions al Parlament que no són més que una presa en consideració de…, compromisos que se’ls emporta el vent… que són ells que s’han guanyat que els fiscalitzem com a societat i més ara en què la crisi ens apreta a tots. No sóc de les persones que creu que un polític ha de cobrar poc, al contrari. Penso que la responsabilitat que tenen és prou alta i si el que volem és que s’hi dediqui gent competent, no podem obviar que se’ls ha de pagar d’acord amb això i tenint present els sous de mercat en l’empresa privada. Dedicar-se a la política també comporta els seus sacrificis encara que hi hagi qui només hi veu privilegis. Només cal veure als mitjans el cap de setmana per adonar-se de les voltes que donen tots i dels actes a què assisteixen, això com a feina pública. El fet de traslladar-se a una i altra banda del territori sempre porta l’afegitó de trobades internes amb els càrrecs locals que acostumen a preparar-se detingudament el decàleg de problemes i necessitats de la zona. Per tant, no tot són flors i violes en la vida del polític. Hi ha una part de vocació en aquesta feina que en cas de no tenir-la és anar a patir. Somriure i fer bona cara tot el dia no és agradable per tothom. Dit això, a la vista està que tampoc en aquests aspectes es pot generalitzar. Com a tot arreu hi ha gent bona i gent que no ho és tant. I potser en l’esfera política n’hi ha més dels segons que dels primers o almenys aquesta és la imatge que donen. I d’això només en culparia als partits polítics. Ells són que decideixen les persones que encapçalen el seu projecte i sovint, malauradament, es prima la fidelitat a unes idees que la capacitat de gestió i la formació. Els aparells són l’obstacle perquè gent preparada i amb talent arribin a dalt de tot. Només cal mirar les primeres espases i el seu entorn i fer-se la pregunta de si pensem que hi serien en el cas d’haver de demostrar els seus mèrits. Recuperant la qüestió de les retribucions, hi ha aspectes que no s’entenen com que un diputat cobri per avançat i sense justificar les despeses en concepte d’allotjament, dinars…el més lògic seria passar comptes tiquets o factures en mà o que la institució contractés directament aquests serveis. O que es pugui cobrar de dues institucions com si fos possible fer la jornada laboral en dos llocs alhora. El sistema falla i algun dia se n’haurà de parlar si no volen que la desafecció sigui irrecuperable.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!