Publicat al bisetmanari HORA NOVA el 26 de febrer de 2008
Abans d’ahir, diumenge, les persones que estàvem davant el televisor mirant les notícies podíem tenir la sensació que estàvem vivint un moment d’aquells, que ben bé no saps perquè, se’n diuen històrics. L’Assemblea Nacional Cubana, el Parlament, acabava d’escollir el nou cap de govern, d’una de les illes que proporcionalment a la seva extensió i habitants, més se n’ha parlat en el món en els darrers cinquanta anys. Per aquest motiu les cadenes televisives de mig món van connectar en directe per saber si es consolidava la futurible decisió de continuar la nissaga Castro pels propers, i no se sap per quants, anys.
Tot tenia l’atrezzo d’allò que abans n’hem mal anomenat moment històric. Escenari parlamentari, veu greu del president de l’assemblea, i aquella imatge sòbria i no ben nítida d’un espai com el cubà. L’assemblea “decidia” que el nou cap de govern seria el germà Castro, Raúl. Amb els més de 105 anys que fa que l’illa de Cuba es va independitzar d’Espanya, hi ha hagut 22 caps d’Estat dels quals un ha sobrepassat tots els nivells de perdurabilitat, 49 anys com a responsable de conduir la revolució. Estic segura que per moltes simpaties que pugui o pogués emanar la revolució castrista de fa cinc dècades, amb capítols èpics com les batalles de guerilles a la selva o amb aliances com la del propi Che, avui en dia és poc justificable i poc sa pels més d’onze milions de cubans i pels drets humans, la situació de continuïtat que ha comportat el famós moment històric a què em remeto. Es fa de dubtosa legalitat democràtica explicar que l’assemblea ha tingut llibertat per nomenar el nou cap de govern i és un missatge desencoratjador saber que la continuïtat amb algun lleu tunejat inclòs serà el que haurà de guiar novament una part petita del planeta. Com a detall de la situació, encara no fa quinze dies alliberaven a quatre dissidents polítics retinguts des del 2003 per suposada col•laboració en contra de la revolució i proamericanisme. Vist això la transició es retarda i es perd una oportunitat d’or per fer un canvi democràtic a l’illa a curt i mig termini. La xarxa opositora que s’ha anat formant en els últims anys tant a l’interior del país com a fora, no ha servit per acabar de plantar cara al règim de forma definitiva com per capgirar la situació en un moment clau. L’Assamblea Cubana i el discurs del flamant president tenien molt present la figura de Fidel com si res pugués canviar mentre ell estigui en vida. La pressió internacional haurà ara de jugar un paper important per evitar que aquest canvi no alteri la situació. Més enllà dels governs europeus, l’estreta relació entre catalans i cubans pot ajudar també a què aquesta evolució es faci en positiu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!