El de Zapatero, és clar. Perquè en els darrers quatre anys, el PSOE s’ha acreditat com un destacat partit conservador, desmentint amb els fets les seves autoproclames de progressisme.
Temps enrera, ser progressista significava ser solidari amb aquells que patien, es trobessin prop o lluny (fins i tot a l’Iraq i al Tibet). Significava comprometre’s amb la defensa dels drets humans i de les llibertats, denunciar els abusos dels tirans i dels poderosos, i mobilitzar-se davant de l’horror i l’opressió.
Això era abans. Ara, els progres oficials (els Zapateros de torn, i les esquerres de tot pelatge) prefereixen desentendre’s d’aquells que no voten o que poden posar en perill les eleccions. Amagant-se rera la ‘legalitat internacional’ (¿!) i excusant-se en la indolència i inoperativitat de l’ONU, es toleren -quan no s’hi trafica directament- els dèspotes del moment. Si pels Zapateros fos, Sadam encara estaria massacrant opositors i kurds, i esvalotant l’Orient Pròxim. I gràcies als Zapateros d’aquí i d’allà, els genocides de Jartum continuen fent feina, es riuen les gràcies dels germans Dalton -perdó, Castro-, i sàtrapes com Hu Jintao, Gadaffi o Putin són rebuts amb catires vermelles mentre figures com les del Dalai Lama resulten molestes i se’n fuig com dels empestats. Afortunadament, hi ha polítics que encara són capaços de posar primers els principis: felicitats, presidenta Merkel.
Però els signes de conservadoritis del PSOE zapateril i del PSC montillenc es multipliquen. O és que és progressista rebutjar la voluntat dels ciutadans quan no coincideix amb els propis desitjos (tant a Kosovo com a la Península Ibèrica)? I el passar-se la pròpia paraula pel forro (com els catalans sabem prou bé)? I els actes de caciquisme més desvergonyit? (com els famosos 400 euros amb què s’ha volgut comprar el vot). I la tendència a prohibir partits poltics? (bascos, de moment) Per no parlar, també i sobretot, de la renúncia a promoure els canvis estructurals que necessita el país -aquest i aquell.
Quatre anys més de govern conservador no és una bona noticia. I poc consol és saber que tampoc no ho hagués estat la perspectiva de patir 4 anys de govern ultra. Per això, només ens queda una opció: tallar vincles amb l’estat que només ens ofereix la tria entre foc o brases.
CARRASCLET
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Als kurds els continuen massacrant els mateixos que ho han fet sempre: els turcs. I fins i tot ho fan a l’Irac, en una invasió tolerada per els USA. I ho fan amb la complaença de l’OTAN , a la qui pertany Turquia, amb l’indiferència de l’UE , a la que ben aviat hi pertanyerà. I sobre tot amb el suport econòmic, logístic i militar dels USA. Per tant, ja te pots imaginar que perfectament podria comptar amb el suport moral de von Hayek, una de les figures senyeres de la superstició més extesa en els nostres temps: l’economia , qui si alguna cosa no hi és ni serà, és ciència.